Reconèixer l’estat palestí
Prioritats. La UE s’aferra a la solució dels dos estats com l’única possible per aturar la guerra a Palestina. I els Estats Units, que fa un any ho consideraven ja una idea “llunyana”, ara tornen a dir que és “l’únic camí viable” per la pau. A aquests posicionaments, el diari Financial Times hi sumava, fa uns dies, els estats àrabs, que també estarien treballant en una iniciativa per aconseguir un alto el foc i l'alliberament d'ostatges a Gaza com a part d'un pla més ampli que hauria d’incloure passos "irreversibles" cap a la creació d'un estat palestí. A canvi, segons el rotatiu, l’Aràbia Saudita estaria disposada a formalitzar llaços amb Israel d’aquí poques setmanes. Després de tot el que ha passat des del 7 d’octubre i fins avui, costa de creure que l’agenda dels Estats Units (i els seus aliats saudites) per a la regió continuï sent la mateixa que quan Jake Sullivan, conseller de Seguretat Nacional, es vantava del fet que “el Pròxim Orient no ha estat tan tranquil en dues dècades”, només unes setmanes abans de l’esclat del conflicte.
A l’hora de la veritat, les prioritats geopolítiques xoquen amb la desproporció de la violència sobre el terreny. Després de vint-i-cinc anys de fets consumats pel silenci internacional, d’una implacable ocupació israeliana de territoris palestins, i l’existència d’un mur de formigó enorme que determina la vida quotidiana i els drets de bona part de la població palestina, la solució dels dos estats és avui encara més difícil que quan es van firmar els Acords de Pau d’Oslo, el 1993.
La discontinuïtat geogràfica de Gaza i Palestina, la divisió política entre els dos territoris, alimentada des de l’exterior, i la inoperància d’unes institucions destruïdes per la corrupció han afeblit la capacitat negociadora dels palestins. La radicalització política israeliana, l’empara a la colonització i la imposició de la retòrica i l’agenda d’una extrema dreta supremacista han acabat portant Israel també al seu moment de debilitat més gran de les últimes dècades.
Desafiaments. Tres mesos i 25.000 morts després dels atacs del 7 d’octubre, Gaza és avui un territori arrasat. Sotmès a les bombes i a una crisi humanitària, provocada pel bloqueig israelià a l’entrada d’aliments, aigua i combustible, i amb 1.900.000 persones desplaçades. Segons fonts de la intel·ligència militar nord-americana, Israel va arribar a llançar 29.000 bombes sobre Gaza durant les sis primeres setmanes de la guerra. Això és el mateix nombre de projectils llançats pels Estats Units sobre l’Iraq –un país mil vegades més gran– durant l’ofensiva de l’any 2003.
Per la seva banda, Benjamin Netanyahu encara el desafiament del carrer i les fissures cada cop més evidents entre la cúpula política i militar. El primer ministre israelià continua enrocat contra qualsevol reconeixement de sobirania palestina; disposat a portar la guerra, fins i tot, més enllà del front de Gaza: de Cisjordània als assassinats selectius al Líban i Síria.
Ningú vol una guerra regional, però el nombre d’actors implicats és tan alt, són tan diversos, i estan tan armats, que el risc d’escalada va creixent a poc a poc sobre un mapa ple de ferides internes i conflictes oberts. Els atacs de la milícia houthi del Iemen contra el trànsit marítim al mar Roig i la represàlia militar de Washington i Londres; o els atacs a l’Iraq, a Síria i al Pakistan reconeguts per l’Iran les últimes setmanes són l’enèsim recordatori de la volatilitat de la regió. Però també són una cortina de fum, que aparta l’atenció internacional del drama continuat que ofega Gaza. La seguretat regional continua passant per la solució del problema palestí, i no per la normalització de les relacions amb el govern que els aniquila.
