No tots els periodistes són honestos i tots els mitjans cometen errors i tenen biaixos, però quan llegeixes que Trump ha demandat The New York Times per difamació i li demana 15.000 milions de dòlars, saps que ets al costat correcte de la història, per dir-ho amb l’expressió que aquests dies s’està fent servir fins a gastar-la.
Trump ha dormit aquesta nit al castell de Windsor com si fos un rei, en el primer dels tres dies de depriment gara-gara que el govern britànic li ha preparat al president americà, proposat al premi Nobel de la pau per Netanyahu, però abans de marxar de Washington s’ha querellat contra el diari més influent del món. Res de nou: buscar la mort civil o econòmica dels que el critiquen és la manera com Trump es relaciona habitualment amb el proïsme.
La querella ha coincidit amb la mort de Robert Redford, de qui recordo, per raons òbvies, el paper del periodista Bob Woodward a Tots els homes del president, la recreació del cas Watergate, que va acabar amb la dimissió del president Nixon (primera i última, de moment, a la història dels Estats Units), el 1974. En el cas va quedar establert que el president no tenia llibertat per fer el que el volgués per molt que invoqués necessitats de seguretat nacional, perquè no estava per sobre de la llei. Va ser un triomf moral de la vida americana i un èxit del periodisme entès com a agent fiscalitzador del poder executiu, en un moment en què la premsa tenia el monopoli de l’emissió. Això també està en joc ara, no només perquè tothom pot ser emissor, sinó perquè Trump i els seus aprenents es complauen a perseguir els crítics, com les dictadures fan amb els dissidents. I això és un triomf de la immoralitat.
