El relat i el poder
EL RELAT. En l’edició d’aquest dissabte de l’ARA, Joan Serra escrivia que les eleccions del 20-D “posen en joc l’hegemonia del relat a Catalunya”. I té molta raó. El relat, entès com a percepció dominant d’una realitat que sempre té moltes cares, és avui dia un bé molt preuat, fins i tot sobrevalorat, perquè són els mateixos relators — és a dir, els mitjans de comunicació — els que li donen valor. Fixem-nos com, dos mesos després del 27-S, continuem discutint sobre el resultat dels comicis (la mateixa nit electoral, havent obtingut 25 diputats enfront dels 62 de Junts pel Sí, Inés Arrimadas ja demanava la dimissió d’Artur Mas). En una societat sense poder real com la catalana, importa tant guanyar com fer creure que s’ha guanyat. Fer-ho dia rere dia, fer que els mitjans afins ho repeteixin com un mantra, i deixar que el relat, molt més que les xifres, imposi un estat d’ànim determinat. A Ciutadans, que és més un producte que un partit, la complicitat del duopoli televisiu i la seva pròpia sobreactuació li han permès estendre per Espanya la percepció que Rivera fa surf sobre una onada imparable. I la nit del 20-D ho seguirà dient sigui quin sigui el resultat. La seva consigna és: eufòria en qualsevol cas. Consigna de publicista, no de politòleg.
EL RESULTAT. El cert, però, és que el relat no sempre té a veure amb el poder. Si a Catalunya es constitueix un govern independentista i comença a guanyar votacions al Parlament, el relat que Ciutadans, el PP i els mitjans espanyols han divulgat s’esquerdarà i començarem a sentir per tot Espanya reaccions irades de sorpresa. Com tantes altres vegades. I això — la governança de la Catalunya autònoma, o el que en queda — no depèn del que passi el 20-D. El resultat del 27-S, en qualsevol dels casos, continuarà vigent. El candidat Girauta ja ha dit que si C’s guanya a Catalunya l’independentisme català es podrà donar per mort. L’afirmació és agosarada (de moment les enquestes parlen d’un empat múltiple) i, a més, és absurda per reiteració: el 27-S Arrimadas ja donava per mort el Procés perquè JxS i la CUP només havien guanyat amb majoria absoluta i un 48% dels sufragis. I si girem l’argument a l’inrevés? Si el 20-D a Catalunya guanya ERC, En Comú Podem o la nova marca de CDC, ¿podrem dir que l’espanyolisme “ha mort” a Catalunya?
EL PODER. El relat és important però també és efímer, com ho són els titulars dels mitjans de comunicació. El que importa en política és el poder, i en aquest sentit el que està en joc el 20-D és qui mana al govern d’Espanya, la qual cosa, per desgràcia, no afectarà gaire l’esdevenir del procés polític català, tret que Podem i els seus aliats facin una remuntada espectacular que els permeti posar el referèndum català en el tauler polític. Malgrat tot, si hem de fer un relat del que passarà a Catalunya, aquí teniu el meu: Ciutadans recollirà les restes del naufragi dels dos partits dinàstics espanyols — PP i PSOE — però la majoria de la població s’inclinarà per partits que defensen fermament la independència o el dret a la independència — és a dir, i no forçosament per aquest ordre, CDC, En Comú Podem i ERC —, la qual cosa confirmarà que, en aquest país, sortosament, els relats prefabricats tenen un recorregut limitat.
