S'ha sabut fa poc que el sindicat Manos Limpias ha presentat un recurs contra la decisió del jutge de no practicar una prova cal·ligràfica sobre la veracitat d'unes firmes atribuïdes a la infanta. Unes firmes que demostrarien amb contundència que la infanta va mentir quan va afirmar que no coneixia els negocis del seu marit.
Com potser saben, l'exsoci d'Iñaki Urdangarin a l'Instituto Nóos, Diego Torres, va lliurar en el seu dia al jutge instructor, José Castro, una documentació que involucra directament la casa reial en el cas. En concret, la infanta Cristina, el rei Joan Carles i la seva amiga Corinna zu Sayn-Wittgenstein apareixerien esmentats com a més que coneixedors dels negocis del gendríssim. Així mateix, Torres va assegurar en la seva declaració al jutge que el Palau de la Zarzuela va acollir una reunió en què es va tancar la celebració del fòrum esportiu Valencia Summit. El jutge va incorporar a la investigació vuit correus electrònics aportats per la defensa de Torres en què apareixia el nom de Joan Carles de Borbó.
Sempre ens han explicat el conte de fades que la família reial espanyola no tenia recursos econòmics propis, que durant l'exili va sobreviure gràcies a l'ajuda d'altres famílies monàrquiques i que després de la coronació de Joan Carles I els Borbons es mantenien amb fons de l'erari públic i eren un exemple d'austeritat en comparació amb altres cases reials... És a dir, que fins ahir, dilluns, teníem un rei la fortuna del qual, de 1.790 milions d'euros, ens resultava si més no sospitosa. Avui aquest rei és un ciutadà més, multimilionari, i la seva fortuna segueix sent sospitosa.
I ara podem dir-ho clar, perquè aquest ciutadà ja no és inviolable: és obvi que, si vols un tracte de favor per aconseguir una concessió o altra, és primordial que et portis bé amb el cap d'estat. De fet, tal com exposa la investigació, alguns negocis d'Urdangarin i Torres es van tancar a la mateixa residència reial de Marivent. ¿I hem de creure que l'aleshores rei no estava al corrent de la naturalesa de les reunions del seu gendre? Si afegim a això que encara recordem que el nom de l'aleshores rei va estar associat a estafes que recorden molt aquesta (amb Manuel Prado i Colón de Carvajal, KIO, o amb Javier de la Rosa, en successius negocis del petroli lligats amb algunes monarquies àrabs), i si pensem que va ser el mateix rei qui, sabent que Urdangarin havia delinquit, li va aconseguir una feina fora d'Espanya, els dubtes més que raonables sobre l'activitat del monarca proliferen com bolets verinosos.
No és desgavellat sospitar que Joan Carles de Borbó ha pogut teixir un entramat de negocis a canvi de prebendes, com a conseqüència de l'estatus privilegiat de la monarquia espanyola, emparada per un doble cordó sanitari: els dèficits democràtics de la Constitució i l'estat d'ignorància de la població.
En fi: el cas Urdangarin ha estat la pústula rebentada per la qual han aflorat sospites llargament rumiades per molts.
¿Es pot veure embolicat Joan Carles de Borbó en un procés judicial? Ell mateix va dir el 2011 en el seu discurs de Nadal que "la justícia és igual per a tots", però... fins ara no es podia cridar a declarar el rei, ja que l'article 56.3 de la Constitució estableix que "la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat".
Hi ha un adagi procedent del constitucionalisme anglès que diu que "el rei no pot fer mal". I com que no pot fer mal, no és responsable jurídicament i cap jutge pot citar-lo a seure al banc dels acusats, perquè la justícia s'administra... en nom del rei.
Recordem el que va passar amb l'expresident dels EUA Richard Nixon després del Watergate, quan es va negociar amb ell perquè dimitís i fos substituït per Gerald Ford. A Richard Nixon no se'l va jutjar. A França no van ser tan benèvols: l'expresident de la República Jaques Chirac va ser condemnat el desembre del 2011 a dos anys de presó, exempts de compliment, per malversació de fons públics, abús de confiança i apropiació indeguda. A la República Francesa el cap d'estat pot ser processat per delictes d'alta traïció. Però això en una monarquia és impensable. La monarquia és el que és. L'abdicació seria, doncs, una manera "elegant" de "solucionar" un espinós assumpte (llegiu això amb totes les cometes possibles). Per això en el seu dia es va pactar una abdicació amb Eduard VIII d'Anglaterra, enamorat d'una dona divorciada i clarament pronazi.
Així que si el rei d'Espanya hagués comès, hipotèticament, un acte antijurídic, els termes d'inviolabilitat i irresponsabilitat no seguirien des d'ara vigents "jurídicament", després de l'abdicació, i podria haver d'anar a declarar, però... atenció. Això és discutible, perquè hi haurà qui afirmarà que el que la Constitució vol dir és que la inviolabilitat s'estén a tots els actes que hagi realitzat durant el seu regnat.
En fi, que si una monarquia es troba amb un gran problema, com ara que en un judici les proves contra un acusat demostren, col·lateralment, que el rei ha comès un delicte, el més lògic, hipotèticament, seria donar a aquest rei una sortida "pactada" (altre cop les cometes) per evitar una crisi més greu.
En resum: hipotèticament una abdicació seria la millor manera de resoldre el cas Nóos amb una sortida pactada per evitar que el judici enterbolís la imatge de la Corona.
Jo podria pensar que el rei ha abdicat per salut o que ha abdicat perquè Torres ha amenaçat de treure tota la munició, i l'escàndol, sumat a tot el que està passant ara, hauria fet trontollar moltes coses. Així que s'hauria recorregut a una abdicació pactada i es fa efectiva la dita de Lampedusa: que tot canviï perquè tot segueixi com està. Al capdavall, entre els fastos de la coronació i el Mundial es pot distreure l'atenció mediàtica en aquesta societat de l'espectacle tan debordiana.
I com que això no és més que una hipòtesi, hi haurà qui pensarà que no escric més que ximpleries. Però el que és evident és que avui més que mai em ve al cap aquella frase de Roosevelt: en la política res passa per casualitat. Si passa alguna cosa, es pot estar segur que havia estat planejat així.
