20/06/2022

La resignació és el pitjor

2 min

“Doncs podia haver estat pitjor”, en qualsevol de les variants d'aquesta frase, deu ser el comentari més habitual que es fa sobre el resultat de les eleccions andaluses de diumenge. El comentari més habitual de tots els que creiem que la dreta nacionalista espanyola representa un veritable problema per a la democràcia, perquè els seus afins, en canvi, estan òbviament eufòrics. Fins i tot algú tan anodí com el reelegit Moreno Bonilla va ser capaç de vibrar i fer vibrar les seves files en algun moment del seu discurset de victòria, durant la nit electoral. I la caverna mediàtica sencera ressona amb càntics de victòria: la que han obtingut a Andalusia i la que projecten per a les eleccions generals. Es veuen tornant a la Moncloa, d'on consideren que no haurien d'haver sortit mai: ni quan hi va entrar Zapatero, ni quan ho va fer Pedro Sánchez. En tots dos casos (però en el segon encara més), la dreta nacionalista s'ha dedicat a difondre la idea que els governs d'aquests dos presidents eren il·legítims.

A aquestes altures, cal esperar que almenys ningú es cregui encara el discurset de la moderació. No, després de tants d'anys de conviure amb el PP, d'haver-lo vist governar a tots els nivells de l'administració i, sobretot, d'haver constatat el nivell certament putrefacte de corrupció al qual és capaç de descendir aquesta organització, que per altra banda —cal no oblidar-ho mai— és el referent polític de tots els poders d'Espanya. El PP no és un partit de dreta liberal, com sempre se'l presenta (i de fet així ha aconseguit ser comprat, si més no oficialment, dins la Unió Europea), sinó el portaestendard de la idea patrimonial, autoritària i encara vagament autàrquica d'Espanya que va heretar del règim franquista, el qual, al seu torn, no feia més que reafirmar una tradició de poder fonamentada en els militars, l'Església catòlica i les elits econòmiques més reaccionàries. Si algú vol saber què és el PP, només cal que repassi els escàndols protagonitzats pel partit que han estat notícia d'ençà de l'arribada de Núñez Feijóo. La trama Gürtel, el cas Kitchen, el cas Campeón (ubicat a la Junta de Galícia), els entramats madrilenys del cosí d'Almeida i el germà d'Ayuso, els àudios de Villarejo, els viatges a Andorra de Rajoy, Fernández Díaz i Montoro... És un tou de delinqüència, presumpta o provada, comesa sota l'empara de les institucions, i de tal magnitud que sorprèn que ningú que parli en nom d'aquest partit senti la necessitat de demanar disculpes abans. Ben al contrari, van ufanosos i triomfals, perquè són i seran el partit vertebrador del sistema polític espanyol. La suposada alegria per haver contingut Vox o per la desaparició de Ciutadans (que ja en parlarem), és un magre consol si no perdem de vista que tant Ciutadans com Vox no són o no han estat més que esqueixos del PP. Aquests nous partits són o han estat la còpia; la versió original són ells, el partit de don Manuel Fraga. ¿Podia haver estat pitjor a Andalusia...? El pitjor és resignar-se a una idea com aquesta.

Sebastià Alzamora és escriptor