El fracàs dels candidats paracaigudistes: d'Olona a Valls passant per Álvarez de Toledo
El desembarcament de grans espases en territoris on no tenen arrelament sovint no porta els rèdits que busquen els partits
BarcelonaUn candidat paracaigudista és aquell polític a qui la direcció del partit situa en una circumscripció que no és la seva. El cas més recent i polèmic ha sigut el de Macarena Olona, que ha sigut la candidata de Vox a la Junta d'Andalusia, tot i néixer a Alacant, viure a Madrid i no tenir cap vincle amb Andalusia. La portaveu de Vox al Congrés es va empadronar a correcuita al municipi granadí de Salobreña per poder concórrer a les eleccions andaluses, i ho va fer al domicili d'un regidor del seu partit per complir amb el requisit de la llei electoral andalusa, que obliga els candidats a tenir veïnatge administratiu a la comunitat. El seu cas no és ni de bon tros una excepció. I, en la majoria dels casos, el desembarcament de grans espases en territoris on no tenen arrelament no ha portat els rèdits que buscaven les seves formacions.
Abans de la campanya, Vox presumia que podia doblar els 12 escons assolits i Olona deia que el seu objectiu no era ser vicepresidenta sinó disputar la victòria al president Juanma Moreno. El resultat és que només ha crescut dos escons i la majoria absoluta del PP el deixa fora del govern autonòmic. Amb una campanya 100% ideològica amb atacs a tort i a dret en una terra poc amant del conflicte, Olona ha mostrat un desconeixement total sobre la realitat andalusa. Prova d'això és que la candidata de Per Andalusia, Inmaculada Nieto, va demanar sarcàsticament en el primer debat que deixessin parlar Olona perquè expliqués què era Andalusia i Juan Marín, de Ciutadans, la va desafiar a cuinar torrijas.
No ha sigut l'única candidata paracaigudista que s'ha estavellat. Més dura va ser la caiguda de l'ex primer ministre de França Manuel Valls en el seu assalt a Barcelona a les últimes eleccions municipals, i això que va rebre importants sumes de diners d'empresaris catalans i madrilenys per pagar la campanya, com va destapar l'ARA. Els seus 100.000 vots als comicis i el posterior trencament amb Cs van deixar Barcelona pel Canvi en la irrellevància –amb un únic moment destacat quan va fer alcaldessa Ada Colau per evitar que ERC governés–. Amb només dos regidors —el mateix Valls i l'ex d'Unió Eva Parera—, va quedar al marge dels grans debats de ciutat i va acabar sortint del consistori per tornar a la política francesa amb un nou fracàs recent a les seves espatlles al quedar eliminat de la primera volta de les legislatives. La visió jacobina de Valls, que mai havia viscut a Barcelona tot i que hi va néixer i hi té família, no va encaixar amb la realitat de la ciutat. La centralitat que buscava la va perdre quan va negar que Catalunya fos una nació, quan va titllar el catalanisme d'"ètnic i antieuropeu" o quan es va posicionar en contra de l'ensenyament del català a l'escola.
Els pitjors resultats del PP a Catalunya
Si hi ha una operació que va resultar ser un autèntic despropòsit va ser la de situar Cayetana Álvarez de Toledo com a candidata a les eleccions espanyoles de l'abril i del novembre del 2019. A l'abril, l’operació Cayetana va fer fallida amb el pitjor resultat de la història del partit a Catalunya en unes generals –només igualat pels d'Aliança Popular el 1977 i el 1979–, aconseguint un únic escó, el de la cap de llista, en tot el territori català. Els conservadors es van quedar sense cap diputat a Girona, però també a Tarragona i a Lleida, dues províncies on històricament havien aconseguit representació. Álvarez de Toledo, que va néixer a Madrid i mai ha viscut a Catalunya, va arribar al PP col·locada per Pablo Casado i amb la reticència d'alguns sectors populars a Catalunya. Als comicis del novembre, els populars van esgarrapar un segon escó per Barcelona, però van ser els segons pitjors registres de la seva història a Catalunya i la cap de llista no va ser capaç de culminar la missió de Casado: repescar el votant extraviat a Cs i Vox. Dos mesos més tard, el regidor del PP a Barcelona Josep Bou va criticar la seva elecció, que va qualificar d'"error": "Per a Ciudad Real o per a Toledo sí, però per aquí no; aquí la gent vol catalans", va reblar.
Tampoc va ser reeixida l'operació per situar el diputat de Cs al Congrés Juan Carlos Girauta com a candidat per Toledo a les eleccions generals de l'abril i del novembre 2019. Si a les primeres la formació taronja va aconseguir un diputat, a les segones es va deixar més de 45.000 vots i va perdre la representació. Natural de Barcelona, Girauta va marxar de Catalunya "fart" de l'independentisme i es va empadronar a Toledo dos mesos abans dels primers comicis. Tot i guanyar les primàries per ser el cap de llista, els seus rivals van denunciar una tupinada i els membres de l'agrupació local de Talavera de la Reina van dimitir en bloc i van abandonar la formació perquè rebutjaven la incorporació de candidats que “no tenen cap vinculació amb la província”.
El politòleg Lluís Orriols admet que situar candidats paracaigudistes en circumscripcions foranes és "una pràctica habitual", però que cal diferenciar els casos. No és el mateix, explica, ser candidat a un ajuntament o a una autonomia, on cal coneixement del territori, que optar a un lloc al Congrés o al Senat. "Olona serà diputada al Parlament andalús –si no acaba renunciant a l'escó–, on no té cap arrelament, però Álvarez de Toledo al Congrés defensava un projecte nacional", recorda. En el primer cas, el professor i vicedegà de la Universidad Carlos III de Madrid sí que opina que pot generar un descrèdit de la política i allunyar els electors: "Si només acrediten empadronament no coneixen les problemàtiques d'aquest territori i això provoca un conflicte de representació", conclou.
