El retorn de la crueltat

Flota en l'ambient un cert retorn de la crueltat. No parlo d'un canvi psicològic col·lectiu generalitzat, tot i que això podria ser la conseqüència a llarg termini, sinó del fet que la crueltat està sent beneïda políticament. Es poden trobar molts fils conductors entre els líders de les noves dretes, però potser un dels més palpables és que tots parlen i actuen d'una manera que clarament ens vol donar permís per ser cruels. Cruels amb els perdedors del capitalisme, que s'ho mereixen per ganduls, i cruels contra les altres races i cultures, perquè tenen una manera de ser dolenta i irreconciliable amb la nostra. Ara que la majoria de pensadors polítics diuen que estem entrant en una era postliberal, em sembla pertinent recordar que la preocupació per la crueltat potser és el tret més distintiu del liberalisme.

Polititzar la preocupació per la crueltat és el resultat dels canvis culturals de la modernitat i l'humanisme: des de la perspectiva religiosa, la naturalesa humana és irreversiblement pecaminosa i la lluita contra les nostres tares és tan necessària com impossible de guanyar. En canvi, el liberalisme, que és el fill secular del cristianisme, comparteix la idea que som imperfectes, però hi afegeix el convenciment que, si ens dotem de les institucions correctes, som, lentament i gradualment, perfectibles. Des de l'assaig sobre la crueltat de Montaigne, que s'atura a considerar els sentiments d'un cérvol que està sent caçat, fins al liberalisme postmodern de Richard Rorty, que defineix un liberal com "aquell que pensa que la crueltat és la pitjor cosa que podem fer els éssers humans", el convenciment liberal és que hi ha alguna cosa en l'empatia i la compassió humanes que ens pot estirar cap a una versió millor de nosaltres mateixos sense que calgui cap intervenció divina. Adam Gopnik, una de les meves plomes preferides del New Yorker, ho lliga amb la fe en la reforma progressista: "La pròxima reforma és necessària no perquè hàgim canviat els nostres punts de vista, sinó perquè sempre sorgeixen o es veuen nous tipus de crueltat. La nostra vista s'aguditza. Els nostres cercles de compassió s'eixamplen. Cap societat sana arriba a un punt d'equilibri segur. Sempre necessitem un canvi. El procés de reforma no s'acaba mai, no perquè sempre busquem la utopia, sinó perquè a mesura que el creixement del coneixement altera les nostres condicions, necessitem noves comprensions per canviar els nostres plans".

Però resulta que aquest 2025 un dels sintagmes preferits de les noves dretes ha estat "empatia suïcida", que Elon Musk invoca regularment en els seus tuits. L'origen d'aquesta construcció és, simplement, la manera com els polítics convencionals, del centredreta al centreesquerra, han fet servir la noció d'empatia per justificar polítiques dolentes, especialment pel que fa a la immigració. Per a Musk i l'administració Trump, que compartien mems fets amb intel·ligència artificial per imitar una vinyeta de còmic en què es veien immigrants plorant en ser deportats a manera de paròdia deshumanitzadora, el mainstream polític dels últims anys a Occident s'ha passat dècades justificant polítiques suïcides en nom de l'empatia amb els desafavorits, i ara haurem d'endurir el caràcter si volem sobreviure.

Com en tantes altres coses, en aquest diagnòstic de la dreta hi ha un nucli de veritat que faríem bé de mirar d'entendre i reconduir en comptes de menysprear automàticament. Dit això, la gran mentida és que una història d'errors polítics acabi desprestigiant una de les virtuts fonamentals del cor liberal de les nostres democràcies que, en última instància, no és la causa de la nostra debilitat, sinó el que ens fa més forts que les alternatives il·liberals que avui aixequen el braç demanant el seu torn. Perquè la gràcia de posar al centre la compassió en lloc de la crueltat és que construeixes una societat pensant més en la possibilitat que tenim tots d'equivocar-nos que no pas en l'obligació d'actuar de la manera més perfecta i virtuosa possible conforme a un codi moral que massa vegades es redefineix a la carta. L'empatia no significa cedir a les males accions, sinó ser capaç de posar-te en el lloc dels que des de la misèria o la discrepància han actuat il·legalment per respondre proporcionalment i amb justícia. La gran convicció del liberalisme és que l'empatia no substitueix l'estratègia política, sinó que la millora. La clau de les democràcies liberals és la confiança dels ciutadans en el fet que les seves institucions s'autolimitaran en l'exercici del poder, i una societat que toleri la crueltat s'afebleix justament perquè erosiona aquesta confiança.

Personalment, els últims anys he sentit molta aversió per les apel·lacions buides a l'empatia dels partits i activistes que l'han fet servir per justificar polítiques dolentes o cíniques. Però confesso que, ara que la crueltat s'està normalitzant, trobo important tornar als orígens. Tot per dir que dels polítics que han de combatre l'auge de l'autoritarisme i la crueltat no n'espero més proclames emocionals, sinó que proposin polítiques diferents de les que han fet els últims anys i que, simplement, siguin capaços d'explicar-les lligades a un discurs humanista i a valors adults que tinguin en compte la compassió amb els febles. Potser sembla una diferència de to, una cosa merament retòrica, però crec que políticament faria una gran diferència.