Tom Roca: “La primera època de TV3 va ser una fàbrica de divorcis”

La televisió i el còmic han sigut les dues grans passions de Tom Roca, que a les seves memòries, Mi puta vida (Astiberri), passa revista a una vida que “més que puta ha sigut de puta mare” en uns textos salpebrats de vells acudits. Bon vivant, potser, però també maniàtic: no vol que la seva cara aparegui a les fotos. “No vull sorprendre el món amb la meva bellesa, no seria just per a la resta d’homes”, s’excusa.

Què t’ha portat a revisar la teva vida en aquest format tan peculiar?

Em van proposar que dibuixés la meva biografia, però jo ja no dibuixo, així que els vaig proposar d’escriure-la i incloure-hi fotos i acudits. Ha sigut una catarsi, ho he passat malament removent tant el passat. Però no faré això d’explicar-ho tot, com aquest noruec que ara està tan de moda. Vull que la gent s’ho passi bé.

I per què ja no dibuixes?

Perquè em fa mandra, la veritat. On publicaria? Si ja no queden humoristes als diaris! Els acudits del llibre van ser els primers que vam trobar la meva filla i jo en una de les 300 caixes que tinc.

Alguns estan lligats a l’actualitat del seu temps i tot i així encaixen en el present.

Es podrien publicar demà. Sembla que l’hagi encertat, però es que l’actualitat és cíclica i sempre s’està repetint. D’acudits sobre corrupció n’hem fet sempre.

Afirmes que el bon humorista acostuma a ser una persona depressiva. Per què?

Són moltes hores de soledat, pensant com fer realitat aquella idea en un tros de paper. I com deia el meu pare, el pensar fa burro. Tanta soledat no és bona.

La teva escola com a ninotaire va ser Bruguera. No es pot demanar més.

Hi vaig entrar als 13 anys com a aprenent del Raf i després vaig ser ajudant del Vázquez, l’Ibáñez... Bruguera va ser l’escola de tots els dibuixants catalans, fins i tot del Perich, que per mi era el millor. Ara, allà fèiem barbaritats. Es van crear plantilles de totes les posicions de Mortadel·lo de l’Ibáñez i nosaltres les retallaven i les copiàvem segons el guió. Producció en massa aplicada a la historieta.

Va ser començar a treballar a les revistes underground i fer-te un habitual dels tribunals de justícia.

Sí, vaig acumular més de 100 judicis. Em van demanar penes d’inhabilitació i de presó, de tot, però me’n vaig sortir. A Mata Ratos teníem tants judicis que fèiem torns per no perdre massa temps al jutjat. Una setmana es feia responsable de tot el Romeu, la següent Maruja Torres, l’altra jo... Un dia vam coincidir al banc d’acusats amb els de Por Favor, El Papus i El Jueves. Però el pitjor no eren els judicis, sinó portar protecció policial.

Què vas pensar arran de l’atemptat contra Charlie Hebdo?

A banda de l’atemptat, el que més fàstic em va provocar va ser veure encapçalant la manifestació gent que al seu país no respecta la llibertat de premsa i que no sabia què era Charlie Hebdo. I si ho sabien, ser-hi era un acte d’hipocresia.

Vas ser un dels fundadors d’ El Jueves. Com ho recordes?

L’editor José Ilario em va demanar una revista amb una mica de Hara-kiri, de Charlie Hebdo i dels Monty Python. Així que vaig trucar al Romeu i al J.L. Martín i vam donar-li forma. Fa molt de temps que vaig deixar de col·laborar-hi. Només volien pàgines d’acudits tan petits com segells de correu. L’humor d’ara no m’interessa gens. Encara hi ha gent bona, però el gènere està desapareixent.

Als 80 arribes a la televisió i t’impliques a fons en el naixement de TV3.

Amb el Romeu i el Perich vaig fer programes del Josep Maria Bachs i m’ho vaig passar molt bé. Però la primera època de TV3 va ser una fàbrica de divorcis. Quan et passes vint hores al dia amb un equip ja no vas per casa. Un equip de televisió és com una família i ho acaba fent tot junt: esmorzar, dinar, follar... No pot ser.

De guionista vas passar a director i executiu televisiu.

He viscut grans aventures a la televisió. Dissenyar la programació de Vía Digital, viure el gran moment de la Fábrica de Series amb deu platós funcionant a ple rendiment, l’experiència dels Oscars com a productor de Balseros... Però també he passat moments difícils, com el mòbing que em van fer a TV3, que és molt pitjor que un acomiadament, perquè et va minant i et destrossa psicològicament.

¿La soledat de l’humorista de què parlaves abans va pesar molt quan vas deixar el còmic, a mitjans dels anys 90?

I tant! Aleshores dirigia un programa d’Antena3, escrivia una sèrie de TVE i a les nits dibuixava un acudit diari i pàgines d’ El Jueves, Muy Interesante, etc. Havia d’escollir i va guanyar la tele, que com a mínim t’obliga a relacionar-te amb altra gent.