Romanitat del poeta Miquel Costa i Llobera (1973)
Peces històriques
De l’article de Miquel Dolç i Dolç (Sta. Maria del Camí, Mallorca, 1912 - Madrid, 1994) a la revista Lluc (X-1973). Aquest diumenge és el centenari de la mort de Miquel Costa i Llobera (Pollença, Mallorca, 1854 - Palma, 1922), poeta d’El pi de Formentor i d’Horacianes. Ell, Joan Alcover i Maria Antònia Salvà són grans exponents de l’escola mallorquina al tombant de segle.
Tant el classicisme com el romanticisme del poeta Miquel Costa i Llobera han estat objecte d’atenció de crítics i de comentaristes. Voldríem glossar ara un aspecte, el més radical sens dubte, bé que només n’abasti una zona, de la primera tendència: la “romanitat”. Cal dir prèviament què entenem per romanitat, a fi de delimitar i no confondre conceptes de tipus religiós, polític o cultural. La idea de la romanitat arranca de molt lluny: dels temps mateixos d’August, sota el qual aquest sentiment, com a fruit d’una reacció contra les dèries estrangeritzants –exactament, orientalitzants– d’una minoria aristocràtica, brostà, prengué cos i arribà a cobrir totes les formes de vida. [...] Una de les característiques més punyents de la personalitat de Miquel Costa i Llobera és la seva romanitat. Observem, d’antuvi, que aquest sentiment, gairebé perseverant en un temperament tan voluble com el de Mn. Costa, no desmenteix ni altera el de la seva catalanitat –el qual, en canvi, ofereix més d’un enfosquiment, mai prou justificat, al llarg de la seva vida–. La catalanitat no és, dins una concepció històrica dels fets, sinó una plasmació concreta o local de la romanitat: sense la romanitat, val a dir, no existiria, o tindria tota una altra projecció, la catalanitat. [...] Un observador distret o frívol propendirà potser a creure que aquest sentiment és el resultat, en Mn. Costa, de la seva estada a Roma, on cursà els estudis eclesiàstics (1885-1890), i dels seus reiterats viatges per Itàlia. [...] La confessió de la romanitat impregna aquí i allà tota l’obra, especialment la poètica, de Miquel Costa i Llobera. Se sent sempre fill de Roma i rebrot de la seva civilització. Si el sonet “Dins un jardí senyorial ” (1900) sembla encara un eco de l’estaria romana del poeta, alguns dels seus poemes essencialment “mallorquins”, d’època posterior, se’ns presenten com un fervorós tribut a l’obra civilitzadora de Roma; es tracta principalment, com tothom sap, de dues peces doctes: “Sobre les ruïnes del teatre romà de Pollentia ” (1902) i “Raixa ” (1900). A través d’elles passen, dins la llunyania daurada les “faules gentils” de la “Musa llatina” o l’“augusta majestat togada / de Roma, que damunt nostre hemisferi, / fins després de caiguda i sepultada, / imposa son imperi”. Potser caldria lligar, pensarà algú, amb aquests principis, la creació de “La deixa del geni grec ”, inspirada en Homer i Leconte de Lisle: ressaltaria així l’acció cosmopolita i absorbent de Roma, però entraríem també en una àrea cultural més discutible. Sembla, en efecte, que Miquel Costa i Llobera viu una mica al marge, bé que embadalint-s’hi, del món hel·lènic. [...]
