Rosa Fabregat: ciència i tendresa (1985)

De la crítica d’Isidor Cònsul i Giribert (Bellpuig, 1948-Badalona, 2009) publicada a l’Avui (20-III-1985) sobre un llibre emblemàtic de Rosa Fabregat i Armengol (Cervera, 1933-2024) escriptora que va morir el passat 30 de desembre. Rosa Fabregat, doctora en farmàcia, poetessa, membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, del PEN Club i de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia, havia estat distingida amb la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura.

Embrió humà ultracongelat n. F-77 constitueix, després de Laberints de seda (1981) i El turó de les Forques (1983), el tercer tempteig narratiu de Rosa Fabregat, una escriptora que ha mostrat, darrerament, la seva voluntat d'arrelar en el camp de la narració i després d'una —diguem-ne primera etapa— intensa cavalcada poètica: Estelles, El cabdell de les bruixes (1979) i Temps del cos i tretze llunes de maduixa (1980). I he dit, deliberadament, intensa, per la generosa experiència de donació personal que feu Rosa Fabregat, esdevinguda «trobairitz» d'aquest darrer terç del segle XX, bo i escampant el seu verb poètic, senzill i entranyable, tot al llarg de més de cent recitals. Els carrers i les aules, arreu dels Països Catalans, foren els escenaris d'aquesta poetessa suggestiva que vessava tendresa en cada un dels versos que desgranava. La tendresa i la sensibilitat, jo diria que són la clau de volta de l'obra de Rosa Fabregat. I ho són en els seus aspectes positius i negatius. Personalment sempre he vist un peculiar alè poètic en els seus llibres. Una mena de sensibilitat tendra, segurament la millor i la més destacada de les seves qualitats literàries, que traeix, però, al meu entendre, la seva voluntat d'esdevenir novel·lista. [...] Rosa Fabregat situa l'acció d’Embrió humà ultracongelat n. F-77 a vint-i-cinc anys de distància en el futur, l'any 2010. La temàtica de la novel·la, però, absolutament científica i d'una colpidora actualitat, s'enceta entorn de les experiències de tipus genètic amb els nens-proveta. I és evident que només una narradora de sòlida formació científica com Rosa Fabregat, doctora en farmàcia, podia arriscar-se a tractar un tema d'aquestes característiques. De fet, els primers capítols tenen un marcat i necessari caire didàctic. Hom parteix d'una peculiar fecundació «in vitro» a la Institució Bonanova (sembla que cal llegir Dexeus) de Barcelona […]

La història que teixeix Rosa Fabregat a la novel·la té com a protagonista el resultat d'una d'aquestes fecundacions. Ara és una dona de vint-i-cinc anys, els mateixos anys que tenen els embrions germans ultracongelats. I vint-i-cinc anys és el límit teòric de la seva operativitat funcional. Són, doncs, embrions que foren paralitzats en el seu creixement i que ara s'han d'activar i retornar perquè no es perdin. A partir d'aquesta hipòtesi i canemàs científic, comença a desenvolupar-se el nus de la narració. I la novel·la, que parteix d'una base científica, es farceix immediatament amb ingredients literaris de tota mena, sobretot d'una riquesa simbòlica multiplicada. […] Penso que cal insistir, però, en la serietat del seu tractament científic i en la novetat que comporta una novel·la com Embrió humà ultracongelat, núm. F-77. Una novel·la a cavall del temps, que potser caldria polir literàriament. Una novel·la, però, que es llegeix amb interès i ens apropa a l'espectacular i irresistible cursa científica de la nostra societat post industrial. Una novel·la realista, al capdavall.