Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsCinquantenari del naixement i vint-i-cinc anys de la mort del gran poeta mallorquí, nascut a Palma, mort al sanatori del Brull i avui enterrat al cementiri d’Arenys, el cementiri de Sinera del seu amic i gairebé successor Salvador Espriu. Cerquem els versos fidels dins el volum recent de poesia completa, de trenta anys de poesia: Escolto sempre / el teu etern silenci / a la muntanya. / Altres temps, altres hores / fan el record difícil. L’experiència d’aquests versos breus sempre m’esborrona una mica. Quins són aquests altres temps, aquestes altres hores? ¿Les del poeta del Cementiri de Sinera, “subtil, pietosíssim, resignat sota dogmes”? Aquesta poesia, com la de Rosselló-Pòrcel, puja amb nosaltres per la vida. Quan veia compondre la primera edició de Cementiri de Sinera, l’hivern del 1946, la subtilitat de què parla el poeta, la resignació que s’atribueix, la dificultat que té a recordar l’amic, en Rosselló, em costava més d’entendre-les. [La reedició d’obra de Rosselló-Pòrcel] contribuiria a aclarir en diversos aspectes la situació de l’intel·lectual català cap a l’any 1935. Rosselló-Pòrcel, per exemple, escriví sobre Quevedo i sobre Guillén, i encara que traduí Ramuz, Gide i Ciceró, no tingué temps de dedicar-se a fons a l’estudi de cap escriptor sinó a aquells dos conceptistes castellans. Fixem-nos que Carles Riba havia escrit pocs anys abans (1930-1931) Un nu i uns ulls i havia dedicat tota la suite a Jorge Guillén. [...] El descobriment de la generació de 1927 de poetes castellans havia anat esmorteint aquella fosca rebel·lia, aquell aïllament superb dins el clos peninsular -malgrat les amistats personals i el pseudo-bilingüisme i d’alguns moments-, que caracteritzen l’escriptor català i sobretot els grups generacionals - La Renaixença, L’Avenç, La Revista - durant tres quarts de segle. S’havia produït una nova admiració, en la desgràcia i en la ventura -o sigui Dictadura i República- comuna i aparentment mútua. Després havien de venir els desenganys, i l’esfondrament. [....] L’intel·lectual català se sentia segur en aquells anys, en la mesura en què confiava en la cultura universitària. El nom de Rosselló-Pòrcel va lligat ell mateix a les edicions de la Residència d’Estudiants i a l’anomenada “Acció Social Universitària i Escolar”. Així la poesia servia la Universitat i per ella una pàtria i una determinada idea de la pàtria i del món. Aquesta “idea” era liberal i de base intel·lectual i li eren reconeguts pels seus adeptes dos enemics: com a temptació, els feixismes, sobretot per l’esclat lluent dels uniformes italians i alemanys, i com a destorb, la violència, sobretot el terrorisme anarquista. Dues línies que es justificaven mútuament, s’enllaçaven diabòlicament... [...]