19/03/2022

Rússia, país d'invasions i de guerres

3 min
Un forat al sostre d'un tramvia de Khàrkiv

Una nit d'agost del 1968, a Praga, em va despertar un soroll estrepitós. Em vaig llançar cap a la finestra i vaig pensar que era un malson: una columna de tancs baixava pel carrer. Vaig comprovar que els tancs portaven una estrella roja, símbol de la Unió Soviètica. Aleshores jo era una nena i, quan es va fer de dia, amb alguns companys de classe vam sortir al carrer. Observàvem els carros de combat quan a un dels nens se li va acudir aturar un tanc perquè no envaís el centre de Praga. El nen es va posar davant de les erugues metàl·liques… i el tanc no es va aturar.

Vaig néixer en un país que, a causa de les invasions i guerres, durant el segle XX va canviar de fronteres i de nom diverses vegades. La invasió russa del 1968 no va modificar les fronteres del país, però sí que va causar un canvi profund i radical de l'ambient social i polític.

Els militars soviètics van ocupar Txecoslovàquia causant més de cent morts i el Kremlin va imposar un règim neoestalinista que d'un dia per l'altre va tallar les iniciatives alliberadores dels txecs. Aquests, turmentats i enfurismats, intentaven explicar als soldats dels tancs el que estaven causant. Alguns s'avergonyien, un va arribar a suïcidar-se. Mentrestant, llargues cues de turismes txecs es formaven a les fronteres occidentals. Els meus pares van esperar uns quants anys però al final també ells, amb els seus fills, es van afegir a la gran onada de l'exili causat per la invasió.

Una dècada abans els tancs russos havien envaït Hongria. Una dècada més tard, la Unió Soviètica ocupava l'Afganistan i la guerra va durar deu anys. I anys després, quan la Unió Soviètica ja era història, els militars de Borís Ieltsin van ocupar Txetxènia. Després de la seva arribada al poder, Putin va rematar l'agressió russa contra els separatistes txetxens destruint les seves ciutats i pobles; la guerra de les guerrilles txetxenes contra l'agressor va fer que aquest conflicte “extremadament violent”, segons em va dir Juan Goytisolo, que hi va ser, durés una dècada llarga.

Fa uns anys, durant un viatge a Geòrgia, els meus col·legues locals em van assenyalar un territori muntanyós al Caucas entre la capital, Tbilissi, i Gori, ciutat natal de Stalin. “Això és Ossètia del Sud, un territori que els russos van usurpar a Geòrgia,” explicaven. Vaig recordar: l'agost del 2008 les tropes russes van envair Geòrgia, que havia format part de la Unió Soviètica però que se'n va separar el 1991, durant la fragmentació de l'imperi soviètic. Observant els vessants verds del Caucas, els meus acompanyants recordaven que aleshores les forces militars russes van ocupar Geòrgia des de diferents punts en una “operació militar per la pau”, segons la denominació que els russos van utilitzar per a aquesta guerra per usurpar territori. Gràcies a la negociació del llavors president francès, Nicolas Sarkozy, la guerra va durar només dotze dies, però Rússia va aconseguir Ossètia del Sud i Abkhàzia, que es van proclamar independents, però on exerceixen la seva influència.

Després de l'anomenada Revolució de la Dignitat en què Ucraïna es va definir com a proeuropea, el 2014, i en la qual va fer fora el president pro-rus Ianukóvitx, Rússia es va apropiar per força de Crimea, territori internacionalment reconegut com a ucraïnès. Al mateix temps Putin va desencadenar un conflicte bèl·lic a les repúbliques ucraïneses de Donetsk i Lugansk, on va enviar militars i tancs sense matrícula. Fins ara aquestes tropes, reforçades pels separatistes pro-russos de la regió, han estat lluitant contra els militars ucraïnesos.

Un any més tard, el 2015, Putin va entrar a la guerra civil de Síria, on, segons Amnistia Internacional, va cometre innombrables crims de guerra, va utilitzar bombes no guiades, bombes incendiàries similars al fòsfor blanc i armes termobàriques i va atacar deliberadament els civils, del quals va matar-ne uns 2.000. El 2017, Rússia va anunciar que part de les seves tropes es quedarien a Síria de forma permanent. De manera que els únics anys que la Rússia del segle XXI no ha estat en guerra van ser els anys de la presidència de Dmitri Medvédev.

Quan el 24 de febrer d'aquest any Rússia va envair Ucraïna amb la seva força militar tradicional, ho va fer després d'uns anys d'experiència bèl·lica i invasora. Alguns diuen que Putin és un boig. No: Putin és un senyor de la guerra; com a president rus mai no ha parat d'envair territoris i dur a terme agressions militars. El llenguatge que Putin entén millor és el de la guerra.

Monika Zgustova és escriptora i traductora. El seu últim llibre és 'Ens vèiem millor en la foscor' (Galaxia Gutenberg, 2022)