25/06/2022

Rússia ha de perdre aquesta guerra

7 min
Vladímir Putin durant un acte al Kremlin, a Moscou, aquest 21 de juny.

Des de fa un temps, una depriment música de fons ressona per tot arreu: els ucraïnesos estan exagerant, l'OTAN s'hi està involucrant massa, pensem en la inflació, cal anar en compte amb Putin. La formulació més explícita ens arriba de Henry Kissinger, que el mes passat a Davos va argumentar que Ucraïna ha d'acceptar cedir territori o arriscar-se a "una nova guerra [de l'OTAN] contra Rússia". A Alemanya, on el govern d'Olaf Scholz està arrossegant els peus per lliurar les armes promeses a Ucraïna, sembla que una part de la classe política clarament creu que la solució a la dependència energètica d'Alemanya respecte de Rússia no és pas alliberar-se'n, per molt dolorós que això sigui, sinó tancar els ulls i tornar lentament al seu sinistre confort. Emmanuel Macron, per la seva banda, no es queda enrere: "No hem d'humiliar Rússia", va declarar poc abans de visitar finalment Kíiv.

Quin error, tot plegat. És un senyal de debilitat, de manca de visió estratègica, que Vladímir Putin no dubtarà ni un moment a explotar per tots els mitjans. A hores d'ara, tal com va dir recentment un multimilionari rus proper al Kremlin a la periodista britànica Catherine Belton, Putin "creu que Occident s'acabarà cansant... i creu que a la llarga guanyarà". Per accelerar la nostra capitulació, està utilitzant tots els mitjans al seu abast: pressió màxima sobre el petroli i el gas mitjançant retallades hàbilment orquestrades, la desestabilització als Balcans, el xantatge de l'escassetat d'aliments que s'està convertint ràpidament en un desastre a l'Àfrica i el risc d'una nova crisi migratòria. Sense parlar, esclar, de les amenaces nuclears, que no para d'agitar com si estigués realment preparat per pagar el preu, per les seves ambicions i la seva supervivència personal, de conduir el món i Rússia amb ell cap a l'extinció. Perquè un cop superada la sorpresa inicial de la resposta ràpida i coordinada d'Occident a la seva invasió d'Ucraïna, Putin torna a apostar pel llarg termini, per les divisions d'Europa, i sobretot per la nostra feblesa i la nostra total incomprensió, a l'Europa occidental almenys, de l'imaginari imperial rus.

Per a Putin, com per al seu ministre Lavrov, la mentida és al centre de la seva formació; és una eina natural. El diàleg, per a ell, només serveix per agafar avantatge i fer avançar els seus peons, abans de tornar a fer ús de la força quan sigui necessari. Una negociació o un acord –com els acords de Minsk del 2015, que suposadament havien de posar fi al conflicte del Donbass– és només un moment per congelar una victòria, fins que sorgeixi una oportunitat per obtenir-ne de noves. Així funciona. Pensar, com fa Kissinger, que podem tornar a l'statu quo anterior és una aberració. Pensar que a Putin se'l pot convèncer per iniciar negociacions de bona fe, i que ell (finalment!) respectarà els termes dels seus compromisos, és ridícul. Si no haguéssim estat tan impotents, tan tímids, tan cecs, si haguéssim rearmat Ucraïna el 2015 o col·locat tropes de l'OTAN al territori, encara que només fos per entrenar tropes locals, Putin –que només entén una llei, la del més fort– mai s'hauria arriscat amb aquesta guerra. Si ara li fem la més mínima concessió, només estarem preparant el terreny per al seu següent pas.

Cal celebrar el canvi, a Kíiv, de Macron i Scholz, que finalment han entès que no poden seguir bloquejant la candidatura ucraïnesa per formar part de la Unió Europea. Les seves il·lusions o falses esperances sobre Putin semblen haver passat a millor vida. Fa dècades que una part d'Europa, començant per Alemanya, va deixar la seva seguretat energètica en mans de Rússia, ignorant les advertències dels investigadors climàtics i negant-se a participar en la transició energètica. Quina pèrdua de temps i quina ajuda per a Moscou. Des de l'inici de la guerra, Rússia ha rebut 93.000 milions d'euros per les seves exportacions de gas i petroli, la majoria de les quals es destinen a la Unió Europea. Això és més del doble dels 37.000 milions d'euros promesos pels EUA a Ucraïna. Ara plorem perquè el preu de la gasolina supera els dos euros, i ens posem a buscar una porta de sortida. És una llàstima, és un escàndol. A Ucraïna la gasolina també és cara i les cues davant les gasolineres són infinites. Però ningú es queixa. El que volen els ucraïnesos no és gasolina més barata, són armes i munició per repel·lir els invasors, alliberar les seves ciutats i recuperar els seus territoris. I tenen raó.

Olaf Scholz, Emmanuel Macon i Volodímir Zelenski a Kíiv el 16 de juny.

Putin, a l'envair Ucraïna, va capgirar el taulell de l'ordre mundial post-1945: l'esperança de tornar a reunir les peces és il·lusòria. Contra el món, Putin i els seus acòlits borden constantment, és el seu modus operandi habitual, però entre ells observen amb cura quin és l'equilibri de poders i calculen fredament les conseqüències dels seus actes. Quan els ucraïnesos, a través de la seva ferotge resistència, van bloquejar l'ofensiva russa a Kíiv, Putin va retirar les seves tropes, revelant així al món l'horror que el seu exèrcit d'"alliberament" va infligir als civils de Butxa, Irpín, Motijin i tantes altres ciutats. Quan Mikolàiev, resistint, va aturar l'ofensiva des de Crimea cap a Odessa, Putin es va veure obligat a deixar de banda, de moment, la seva ambició de fer-se amb el famós port. Ara, finalment conscient de la debilitat del seu exèrcit poc entrenat i ple de corrupció davant unes forces ucraïneses sobremotivades i equipades per Occident, està concentrant totes les seves forces al Donbass, desplegant la seva força aèria i artilleria pesada per arrasar poble rere poble, l'única manera que li queda de fer la guerra. També aquí se l'ha d'aturar, definitivament, i fer retrocedir. Les promeses de nord-americans i britànics de proporcionar llançamíssils de llarg abast per reajustar l'equilibri de forces és un primer pas en la direcció correcta. Hem d'anar més enllà.

Putin és un home que al segle XXI està fent una guerra del segle XX per assolir objectius del segle XIX. Per a ell, que ara es compara amb Pere el Gran, l'annexió completa d'Ucraïna és una qüestió existencial, que no té res a veure amb la seva queixa sobre l'OTAN. Ucraïna ja no hauria d'existir, això és tot. I no hi ha cap concessió, cap obertura diplomàtica, cap compromís "raonable" que li puguem oferir que li impedeixi dur a terme aquesta ambició, que sigui capaç de salvaguardar la integritat territorial, política i econòmica, així com el futur europeu, d'Ucraïna. Demanar als ucraïnesos que aturin els combats, i que negociïn un Minsk 3, 4 o 5, és preparar el terreny per a una reinvasió d'Ucraïna d'aquí uns anys, el temps suficient perquè Putin reconstrueixi el seu exèrcit i reposi les seves reserves d'homes, armes i municions. I si ell mor, mentrestant, però el seu règim el sobreviu, el seu successor farà el mateix.

Emmanuel Macron, el 9 de maig a Estrasburg, referint-se a possibles negociacions amb Rússia, va al·ludir al Tractat de Versalles que, humiliant Alemanya, el 1918 havia "arrasat els camins de la pau". Això és absolutament cert pel que fa a l'experiment democràtic de la República de Weimar; però Macron òbviament ha malinterpretat completament el moment històric que estem vivint actualment. Si hi va haver un 1918 per a Moscou, va ser el 1991. Des d'aleshores, com a Alemanya després de l'enfonsament de Weimar als anys trenta, un poder feixista i revengista, i a més a més totalment corrupte, s'ha instal·lat definitivament a Rússia, aixafant la seva societat civil i les seves forces vitals, segrestant tota la seva economia per al benefici propi, i desafiant el món democràtic i l'ordre en què es fonamenta la nostra pau i seguretat col·lectives. Avui no som a 1918, som a 1939. I com amb el Tercer Reich de Hitler, el camí cap a la pau passarà finalment per l'enfonsament total del règim de Putin, que, pensi el que pensi l'Occident col·lectiu, no és consubstancial a Rússia. Només una Rússia lliure i democràtica, liderada pels seus ciutadans i no per una camarilla de la màfia embriagada d'idees messiàniques, podrà unir-se al concert de les nacions i convertir-se en membre de ple dret de la comunitat internacional, com Alemanya i el Japó després del 1945. Per als polonesos, els països bàltics, els països del centre d'Europa, és obvi; els americans aparentment ho han entès per fi i estan treballant en aquesta direcció juntament amb els britànics; fins i tot els finlandesos i els suecs, abandonant de la nit al dia 80 anys de neutralitat, es refugien sota el paraigua de l'OTAN, veient-hi la seva única garantia contra la bogeria del règim rus. A l'Europa occidental, en canvi, els nostres líders, encara atrapats en els seus mites, la seva mandra intel·lectual i la debilitat moral induïda per una pau massa llarga, semblen perpètuament temptats pel compromís. El compromís sovint és necessari; però en aquesta situació només seria un desastre per al somni europeu, i llançaria oli al foc de les ambicions de Putin. Només una derrota militar completa de les forces russes a Ucraïna pot aportar una mica de seguretat al continent. I és només a partir d'aquesta derrota que podem discutir amb Rússia i arribar a acords que tinguin la mínima possibilitat de ser duradors. Sense una victòria clara i neta d'Ucraïna, tota diplomàcia serà xerrameca o capitulació.

"No hem d'humiliar Rússia". Des de fa vint anys, com més ens dobleguem per acomodar-nos a Rússia o almenys tractar-la amb cura, més li agrada a Putin afirmar que l'estem humiliant. Ell, que gestiona la humiliació dels seus interlocutors com una ciència. Que seguim jugant al seu joc és sorprenent. En realitat, Putin s'està humiliant. Pretenent unir-se als grans d'aquest món sense respectar les regles més elementals. Burlant i violant els drets de la gent quan li convé, a Txetxènia, a Geòrgia, a Síria, ara a Ucraïna. I fent la guerra amb un exèrcit precari, inepte, arcaic i, a més, saquejat i mort de fam pels seus generals. Si està realment enfadat amb nosaltres per això, mortalment enfadat amb nosaltres, no ens correspon demanar perdó, sinó donar-li una bona lliçó i enviar-lo de tornada al seu lloc, el lloc que ell mateix ha escollit.

© Jonathan Littell 2022

Jonathan Littell és escriptor i cineasta