Sánchez i això que fa la dreta
És cert que les explicacions del president espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, en la seva compareixença de dilluns van quedar-se curtes i no fan oblidar la magnitud de l'escàndol ni de la decepció no tan sols de molts votants socialistes sinó de molts dels partidaris del govern progressista de coalició. Partidaris potser no acaba de ser la paraula, ni que sigui perquè l'accepten com a mal menor, davant d'una dreta ultranacionalista que galopa desbocada sota les consignes del seu particular nihilisme de calimotxo i plaça de toros. Sánchez va tornar a mostrar, això sí, la seva cèlebre fermesa en els mals moments, i l'evidència que és un individu bastant més intel·ligent que els seus adversaris/enemics. Queda en l'aire la qüestió que va sortir el mateix dilluns al vespre al Més 3/24: si Sánchez s'hauria de comprometre a no ser el candidat a les eleccions, quan se celebrin (com proposaven Joan Josep Moreso i Ignacio Sánchez-Cuenca) o si en aquests moments la successió de Sánchez és un assumpte massa complex i espinós per afrontar-lo a dos anys de les eleccions i enmig de tota aquesta crispació, com apuntava David Miró. Hi ha raons a favor tant d'una opció com de l'altra. Però si no és el seu propi relleu, es va trobar a faltar que Sánchez oferís alguna cosa de prou rellevància per compensar el desencantament produït pels àudios de Cerdán, més enllà del “si jo me'n vaig, ells tornen”, com diu Antoni Bassas.
Sánchez compta, en canvi, si es vol paradoxalment, amb dos punts a favor que no depenen directament d'ell. Un és el capteniment dels seus socis, que amb l'excepció de Podem (fins ara, diguem-ne, una excepció que s'ha pogut reconduir) han reafirmat la seva disposició a no deixar caure Sánchez i el seu govern, evidentment per tot el que hi tenen entre mans, començant per la llei d'amnistia. S'han expressat amb particular rotunditat la dreta i l'esquerra nacionals basques, a través d'Aitor Esteban i Arnaldo Otegi, respectivament, amb una claredat i un estalvi de retòrica i de gesticulacions que francament fan enveja.
L'altre punt a favor de Sánchez és el comportament de la susdita dreta ultranacionalista, que simplement no pot evitar-ho. D'ençà que es van fer públics els àudios, i sobretot d'ençà de la compareixença espectral de Sánchez de dijous passat a la tarda, van entrar en una espiral d'eufòria que els ha tornat a dur a tota mena d'excessos verbals, tant per part dels seus líders com dels seus entorns mediàtics i de creació d'opinió. Viuen contínuament la vida com una final futbolera que s'ha de guanyar per deu a zero, amb idèntic esperit infantil i amb una agressivitat i una grolleria tant o més ofensives que el llenguatge dels Cerdán, Ábalos, Koldo i companyia. Mentre es mantinguin en aquesta línia, i res no fa pensar que siguin capaços de sortir-ne, és obvi que tampoc podran tenir suports per formar majoria, ni per tirar endavant la moció de censura que Sánchez els va desafiar a presentar només per irritar-los encara més. No cal dir que ho va aconseguir, com sempre.
