No és la primera vegada que la política espanyola arrenca el bull i passa de la seva condició líquida (mai ha estat sòlida) a una altra de gasosa. La transició d'una fase a l'altra es produeix dins d'una olla de pressió l'única sortida de vapor de la qual són les eleccions del 2027. Alguns volen reescalfar l'olla de manera que no aguanti fins llavors i exploti prematurament.
Va passar una cosa molt similar en l'última legislatura de Felipe González, entre el 1993 i el 1996. Van ser anys de gran intensitat política en què l'activitat de les clavegueres saltava a la superfície recurrentment. L'escàndol del director de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, els judicis als GAL, el xantatge de Mario Conde al govern i les escoltes il·legals del Cesid (avui CNI) que van provocar la dimissió del president de l'agència (Emilio Alonso Manglano) i del vicepresident i el ministre de Defensa (Narcís Serra i Julián García Vargas). Tot això i molt més alimentava el soroll ensordidor d'un front mediàtic dretà que va intentar crear la màxima alarma social.
I també va passar una cosa semblant durant la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero. Tot i que llavors no hi va haver acusacions de corrupció, es van utilitzar diverses lleis i iniciatives (la de matrimoni homosexual, la de memòria històrica, la reforma de l'Estatut, el procés de pau amb ETA) per crear la impressió que trontollaven l'ordre constitucional i la unitat d'Espanya. S'acusava Zapatero de guerracivilista, d'avantposar la Segona República als consensos de la Transició. L'oposició va recórrer al tremendisme i els mitjans conservadors van tornar a donar el do de pit.
I està passant ara, en l'actual legislatura de Pedro Sánchez, per tercera vegada. En aquesta ocasió semblava que no hi havia tant combustible amb el qual alimentar la foguera. L'economia va raonablement bé i s'ha avançat considerablement en protecció social (malgrat la crisi de l'habitatge). Tot i això, s'ha produït un guirigall formidable en què es barreja l'activisme judicial i policial motivat políticament (lawfare) amb l'aflorament de trames de corrupció en l'organització interna del PSOE (cas Ábalos i ara cas Cerdán). De tots els intents fets fins ara, han descobert una veta rica en corrupció a la secretaria d'organització del partit socialista que pot arrasar la legislatura i l'honorabilitat de l'organització. En aquest sentit, sembla que l'estratègia de la dreta ha funcionat. Fa la impressió que, com que la dreta disparava acusacions en totes direccions, al PSOE han pensat que totes eren falses, i ara resulta que n'hi havia un parell que han encertat el blanc. No s'entén que havent-hi una connexió tan estreta entre Koldo García i Santos Cerdán els socialistes no hagin investigat més a fons.
En els tres casos històrics assenyalats, a l'estat gasós s'hi va arribar per una mala digestió de la derrota electoral de la dreta. El 1993 es creien que guanyarien les eleccions i les van perdre. El 2004 es pensaven que traurien majoria absoluta i van passar a l'oposició per la mala gestió de l'atemptat de l'11-M. El 2023, la majoria de les enquestes els donaven guanyadors amb Vox, però es van quedar per sota dels 176 diputats. Això és el que explica, en tots tres casos, la fúria desfermada. Hi ha pressa per tornar al poder, per descomptat, però sobretot ràbia per haver-lo perdut quan el veien tan a prop.
Encara que s'estengui la sensació de vertigen i de pèrdua del control de l'agenda per part del govern, per sota, en l'opinió pública, els canvis són lents. L'electorat és menys voluble del que molts creuen. El 1996, malgrat tot el rebombori, el PP va avantatjar el PSOE per menys de 300.000 vots. El 2008, després d'una legislatura d'oposició infernal, el PSOE va treure més vots que el 2004. Entre el 2019 i el 2023 es va anar endurint la campanya “antisanchista”, cosa que no va impedir que, tot i un cert desgast, es reedités la coalició d'esquerres, per a desesperació de Núñez Feijóo i els seus, que no es podien creure el resultat.
Ara no sabem què passarà. Fins ara les enquestes més fiables detectaven una forta estabilitat en el vot al PSOE malgrat el soroll circumdant. Moltes coses dependran de la reacció del govern. És un avenç que el president hagi demanat perdó, però probablement el desànim s'estén en bona part de l'electorat progressista. Si no hi havia prou incertesa al món, ara en tenim una nova dosi.
