Sánchez a Junts: tites, tites
Les propostes de Sánchez a fi de “reiniciar” les relacions del govern d'Espanya amb Junts remeten a aquest clàssic del repertori pujolià de les "tites, tites". “Tites, tites” ve a ser un sinònim del “peix al cove”. És cert que Jordi Pujol va pronunciar aquesta expressió en un discurs encès, vindicador, com una expectoració d'ira continguda (“Qui s'han pensat que som?”, va clamar) però en realitat els peixos i les tites –gallinàcies– són formulacions més o menys caricaturesques de la tradició més acreditada de la relació del catalanisme, i del sobiranisme, amb l'estat espanyol: cercar tenir una posició preeminent, decisiva, a Madrid, per aconseguir-ne coses (llegeixi's finançament, llegeixi's competències, llegeixi's reconeixement) per a l'autogovern de Catalunya.
Cal suposar que si Sánchez va sortir a anunciar la proposta a Junts en una entrevista ad hoc a TVE no devia ser per tirar-se de cap dins una piscina sense aigua: s'entén que hi ha hagut prospeccions, converses discretes i tot el protocol negociador previ que correspon als casos d'urgència. El PSOE en té, d'urgència, per desfer el bloqueig que li imposa Junts, i que situa l'executiu espanyol en un cul-de-sac. I té també necessitat d'impedir que Junts acabi deixant-se convèncer pel PP (o pels empresaris catalans, tal com els ha demanat Feijóo) de donar suport a una moció de censura, una idea improbable però no impossible.
A Junts, per tant, poden gaudir del moment dolç de ser festejats per uns i altres. Tot i així, però, el seu marge de maniobra tampoc és ampli, i els preus que s'exposen a pagar també són alts. Després que l'advocat general de la Unió Europea hagi donat llum verda a l'amnistia tot fa pensar que el TJUE farà el mateix, però les possibilitats que després l'amnistia s'apliqui, i per tant que Puigdemont pugui tornar, passen necessàriament pels vots de la majoria que va investir Sánchez (un eventual govern del PP i de Vox sembla que pugui ser lleugerament reticent a l'amnistia). D'altra banda, és cert que les enquestes mostren que el suport als socialistes a Madrid desgasta electoralment Junts enfront d'Aliança Catalana. La pregunta, però, és si el suport a una moció de censura, a més de desgastar-los igualment, no els convertiria en el pagafantes de la dreta ultranacionalista espanyola. I no exactament a canvi de res: a canvi d'una nova etapa de persecució judicial, policial, mediàtica, etc.
Mentrestant, cada vegada que Ione Belarra i l'entorn de Podem intoxiquen l'ambient tractant Junts com si fos un partit neofeixista, no fan altra cosa que tirar pedres damunt la pròpia teulada. És un maximalisme tan obcecat i tan inútil com el que es perpetra des de l'independentisme de dretes, quan s'insisteix a situar els comuns, Sumar i els socialistes al costat del PP i Vox. Qui pensi que traurà beneficis de dur la polarització fins al límit no farà més que afavorir els interessos d'una dreta espanyola ressentida i rancuniosa que anhela, com diuen ells mateixos, fer la reconquesta. I això sempre ha volgut dir fer neteja.