Sánchez, resistir contra la involució
1. El cap de setmana ens ha regalat un episodi impagable, sorgit de l’Espanya profunda. El president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello, arquebisbe de Valladolid, ha exigit al president Sánchez que prengui una d’aquestes tres opcions: “una moció de confiança, una moció de censura o donar la paraula als ciutadans”. L’Església dient-li al president d'una democràcia laica què és el que ha de fer, un exercici de fum que té un deix de malenconia de la vella Espanya tutelada per l’Església catòlica, a la qual sembla que li costa entendre que el seu poder no és el que era.
La resistència de Sánchez està fent perdre els papers a la dreta: si el president encara té capacitat per plantar cara és en bona part per la incompetència del PP i el seu entorn. Contra Sánchez han desenvolupat una oposició de joguina buscant furgar en la corrupció, territori en què la dreta té poques lliçons a donar, i han estat incapaços de desenvolupar un projecte consistent que realment li donés atractiu com a alternativa. La realitat és que Sánchez fa i les dretes només bramen. I no saben com dissimular que l’espera se’ls fa inacabable. Que l'Església li digui a Sánchez el que ha de fer no sembla la millor solució en una societat cada vegada més laica que no enyora els temps en què el catolicisme vestia ideològicament el règim franquista. I evidentment, Sánchez no ha hagut de fer més que recordar que en democràcia no és la religió la que marca el pas.
Si d’alguna cosa ha servit aquesta sortida de to eclesiàstica ha estat precisament perquè dilluns Sánchez confirmés sense matisos la seva intenció de completar el mandat. Allà està, al seu lloc. I no serà ell qui faci els passos per estalviar la feina a l’oposició, que no gosa impulsar la moció de confiança perquè no li surten els números. Paciència, i el que millor l’administri, millor se’n sortirà. El PP paga una estratègia fallida que l’ha portat al creixement imparable de Vox i, per tant, a la impossibilitat d'accelerar el salt sense posar-se en mans de l’extrema dreta. I Sánchez jugarà les seves cartes fins al final.
2. No fa goig, l’escenari. Sorprèn i costa d’entendre que sigui tan difícil controlar la corrupció i els abusos de poder. Sánchez està rodejat. D’Ábalos a Santos Cerdán, col·laboradors seus als quals havia encarregat missions especialment delicades han caigut en el pou de la corrupció. I, al mateix temps, cada dia és notícia algun cas més d’agressions i abusos sexuals en els espais de poder socialista. La presumpció d’innocència fa creure, mentre no hi hagi proves, que Sánchez no en tenia coneixement. Però això no l'eximeix de responsabilitat: no tenir el control de la casa és un risc permanent. Realment és alarmant que el poder polític no tingui prou instruments per impedir que es despleguin delictes i atrocitats amb tota impunitat en els espais de poder.
La situació és greu i requeriria una certa reflexió col·lectiva, que no hi serà perquè els partits polítics són incapaços d’imposar l’interès general per sobre del seu interès particular. Tard o d’hora, la justícia dirà el què, amb l’agreujant que la component conservadora dels tribunals és evident, com ha mostrat el cas del fiscal general de l’Estat. I tots sabem que sovint arriba tard. Té raó Máriam Martínez Bascuñán en assenyalar les conseqüències de “conservar les aparences de normalitat sense transformar les estructures de poder”. Això és el que cronifica els problemes.
3. La dreta seguirà pressionant. La dependència de Vox limita les opcions del PP. I fa que Sánchez no se senti directament amenaçat. I que exhibeixi la seva resistència com va fer dilluns, explicant els plans per als dos anys que li queden, intentant donar raons a la ciutadania per esperar. Tot és molt precari. Però ara mateix la resistència de Sánchez –cada cop més encarnada per ell des de la Moncloa, com si el partit quedés molt lluny– té en la confusió de la resta el seu principal capital. Fer creure a la ciutadania genèricament d’esquerra que el joc és o ell o molt pitjor és relativament fàcil. I tal com estan els rivals en aquest moment d’involució reaccionària, encara li queda el capital de representar un dels pocs governs que no ha caigut en mans de l’extrema dreta. Ara mateix Espanya és una excepció europea on la socialdemocràcia encara resisteix.