02/12/2015

Sanchís, Rincón i el ministre Montoro

2 min

D’AQUÍ DUES SETMANES, el dimecres 16, la Hisenda espanyola pagarà a la Generalitat els 3.034 milions del FLA. Ho pagarà tot d’un sol cop i no en 10 còmodes terminis, com es desprenia de les instruccions que va publicar el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). Notin que el dia 16 és quatre dies abans de les eleccions (cosa que no evitarà un bastant probable mal resultat del PP a Catalunya, a jutjar per les enquestes) i notin que entre la notícia que es pagaria a terminis i l’anunci final d’ahir ha calgut que el conseller Mas-Colell i el seu número dos hagin hagut de recórrer a expressions com “posar una espelma”, “posar-se de genolls” o “fer els cent metres llisos”. Un cop el govern de Rajoy ha sentit que ens donàvem per humiliats, s’ha dignat a obrir l’aixeta. Prou.

Fins i tot en un camp tan esgotat com el de fer-se el milhomes amb Catalunya, aquest últim episodi del FLA, amb la intervenció de l’autonomia, entra dins la categoria del maltractament d’un estat als seus administrats. És una burla al seu esforç fiscal. Suposa el trencament del contracte social. En països de tradició democràtica el que ha fet Montoro seria un escàndol, perquè amb els diners dels impostos no s’hi juga.

Durant aquests dies, tant el ministre Montoro com la vicepresidenta Sáenz de Santamaría han parlat des de l’estómac, com uns comentaristes qualssevol que trobessin justificable que un futbolista li engegui una puntada de peu a un rival. Han fet apologia del càstig a la comunitat rebel, amb delectació ufana i superba. De tot això n’han dit resposta “proporcionada”. I continuen sense entendre les raons per les quals dos milions de catalans creuen que viurien millor en un estat propi.