Juníper Serra i l'esquerra justiciera
La colonització d'Amèrica va ser una cosa ben sangonosa i abominable, certament. També ho va ser, per exemple, la conquesta de Mallorca per les tropes del rei en Jaume, que va consistir en la massacre de la població musulmana establerta a l'illa des de feia vuit-cents anys. L'excusa era la mateixa: conquerir unes terres per dur-hi la fe vertadera de la cristiandat, però en realitat es tractava d'assassinar vilment els seus pobladors per procedir al saqueig i espoli de l'indret. De fet, si els americans es volen desempallegar del llegat dels colonitzadors en general, i del de Juníper Serra en particular, ja poden canviar el nom a ciutats com San Francisco, Los Angeles o San Diego, que llueixen aquests topònims tan castellans i celestials perquè així era com batejava el frare de Petra les missions que organitzava (La missió, per cert, segueix sent una molt bona pel·lícula sobre les atrocitats comeses per espanyols i portuguesos contra els indis americans).
Així doncs, si tombem l'estàtua de Juníper Serra a Palma també hauríem de tombar, per raons semblants, la de Jaume I (no vull donar idees). Que l'estàtua sigui lletja fins bastant més enllà del que és raonable tampoc és un argument, en una illa plena de rotondes decorades amb autèntiques monstruositats i en què el ram de la construcció, pública i privada, ha dut a terme el Palau de Congressos i tantes altres obres que se situen entre l'espant i l'al·lucinació.
Dèiem fa uns dies, quan les estàtues a enderrocar eren les de Colom i Churchill, que llegir el passat amb els ulls del present acostuma a dur-nos a conclusions errònies, demagògiques, confuses o absurdes. Es pot rellegir el passat per mirar de treure'n idees que ens puguin ajudar a millorar el present, esclar que sí. No tan sols es pot, sinó que s'hauria de fer molt més sovint: el problema, però, és que aquest exercici requereix ser fet des de l'estudi i el coneixement de la història, i no des de la repetició de quatre tòpics i quatre consignes i cridant a la destrucció un dia d'una cosa i un altre dia d'una altra. És a dir, des d'un cert esforç i un cert rigor, no des de la visceralitat i la cridòria. No tot a la vida es pot fer des del plantejament de guanyar per deu a zero.
Tampoc es tracta de ser equidistant: servidor és d'esquerres i vota sempre, ja ho he dit altres vegades. Per això mateix trobo lamentable veure les esquerres extraviades en proclames d'expurgació de monuments públics només per generar titulars, tuits o fotos fàcils. La demolició d'estàtues políticament incorrectes és l'equivalent, per part de certa esquerra justiciera, d'aquella idea de la neutralitat de l'espai públic (promoguda per certa dreta autoritària, i que fa que al final no es pugui ni penjar la bandera LGTBI en un edifici públic, com ha succeït recentment). En tots dos casos, parteixen d'una idea que pot sonar (només sonar) raonable i a continuació la retorcen fins a convertir-la en una caricatura. Però en una caricatura indesitjable, perquè promou la intolerància i el desconeixement.
