12/05/2023

La secessió

3 min
Reunió del president Aragonès amb el consell de l’acord de claredat.

El secessionisme de les minories nacionals representa un repte no resolt de les democràcies actuals. En termes liberal-democràtics no sembla gens legítim obligar coactivament una majoria de ciutadans d’una minoria nacional (cal poder comprovar si aquesta majoria existeix) a viure en un estat que rebutgen per raons normalment fonamentades.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tampoc sembla legítim ni moralment presentable justificar pràctiques de violència i de repressió física i institucional per tal d’impedir les secessions. O argumentar que no hi ha tema, que tot s’acaba en nom d’una legalitat vigent, quan és precisament aquesta legalitat la que és qüestionada per gran part de la ciutadania del territori afectat.

Que una secessió pugui ser assolida amb violència i no ho pugui ser per mitjans pacífics i civilitzats constitueix un fracàs de les democràcies. En aquesta qüestió els estats liberal-democràtics actuen més com a estats que com a liberal-democràtics.

Això situa la resolució d’aquests conflictes en el terreny de la política “dura”, hobbesiana, no democràtica, d’una lluita entre poders en què l’estat és normalment el més fort (a no ser que s’enfonsi, com va ser el cas de les lluites anticolonials i de la desfeta dels imperis austrohongarès, otomà i soviètic).

La manca de reconeixement i d’acomodació política del pluralisme nacional representa un dèficit estructural que fa que els conflictes estiguin “congelats” i incentivin la revolta.

Isaiah Berlin ho expressà en una conferència (Delhi 1961): “Els homes busquen el reconeixement, cert. Però no l’aconseguiran a menys que siguin forts. Han d’assolir la força a través de la cooperació i l’organització, i no poden esperar gratitud”.

I Albert Camus es pregunta: “Què és un home revoltat? Un home que diu no. [...] Comptat i debatut, aquest no afirma l’existència d’una frontera” (L’home revoltat).

Deixant a banda l’excepció canadenca i algunes Constitucions més aviat marginals de la política comparada, el dret de secessió segueix legalment vedat. Tanmateix, i malgrat que sabem que tots els estats són nacionalistes sense que hi hagi una sola excepció al món, aquests conflictes es poden regular amb regles democràtiques acordades.

L'única democràcia liberal que de moment ha entomat el tema obertament és el Canadà. No ho ha fet a partir de governs i Parlaments, sinó a través del Tribunal Suprem (TS). El seu conegut dictamen de 1998 representa la resposta normativa i institucional més avançada sobre les secessions en democràcies plurinacionals.

El TS rebutja fer un enfocament merament legalista de la qüestió de fons. Aquesta qüestió, ve a dir el tribunal, no s’ha de plantejar ni tractar de resoldre en termes nacionalistes ni en termes d’un constitucionalisme tancat que esdevé obtús.

D’una banda, no s’ha de resoldre en termes nacionalistes (ni pancanadencs ni quebequesos), sinó en termes de negociació i acord polític. D’altra banda, la Constitució canadenca, diu el Tribunal, es basa en quatre principis: federalisme, democràcia, constitucionalisme (estat de dret) i protecció de les minories. Cap d’aquests principis és jeràrquicament superior als altres i, a la pràctica, sabem que són principis sovint contradictoris. Cal establir procediments que els optimitzin en relació amb el cas a resoldre (una majoria clara responent a una pregunta clara sobre la secessió). La Constitució canadenca, remata el Tribunal, no pot esdevenir una “camisa de força”. Una asseveració contundent que empetiteix les perspectives barroerament legalistes habituals del constitucionalisme. Hi ha un problema polític important a resoldre i la Constitució ha de facilitar-ne la resolució, no ser un ingredient per no solucionar-lo.

Posteriorment el Parlament federal va degradar la finor analítica del dictamen del TS amb l’anomenada llei de claredat (2000), que posa en mans del poder central la interpretació i decisió sobre la claredat de la pregunta i de la majoria favorable a la secessió. Es tracta d’una llei volgudament confusa, que lluny d’aclarir res fa opac el procediment per tal d’impedir una secessió del Quebec.

Naturalment, els parlamentaris del Quebec, inclosos els unionistes, no han acceptat aquesta llei de claredat i han aprovat una llei alternativa pròpia. Paradoxalment, amb la llei de claredat el tema resta legalment fosc i empantanegat.

Crec que seria convenient que la recent comissió d’acadèmics establerta a Catalunya no defugís el tema de fons, el conflicte nacional que hi ha entre molt bona part de la ciutadania de Catalunya i l’estat espanyol. Cal dir les coses pel seu nom, sense subterfugis ambigus ni academicismes abstractes que amaguin de què estem parlant. Per les possibles solucions millor fixar-se en el to i el contingut del dictamen del TS canadenc, deixant de banda una llei de claredat que és de part i volgudament confusa.

Les ambigüitats polítiques acostumen a afavorir els més forts; les abstraccions conceptuals tendeixen a l’uniformisme, tot perdent pel camí els colors del pluralisme que diuen protegir.

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra
stats