06/06/2020

La segona clandestinitat del president Pujol

3 min
Jordi Pujol  i Marta Ferrusola veient un partit de rugbi a Premià de Dalt en què jugaven alguns dels seus fills l’any 1980.

PeriodistaJordi Pujol fa 90 anys, números rodons prou vistosos per a una celebració. No cal dir que en el seu entorn privat bufarà espelmes, però en l’espai públic que va dirigir durant vint-i-tres anys restarà en una segona clandestinitat autoimposada.

El vaig anar a veure la tardor passada per una entrevista a la revista Sàpiens sobre la seva etapa de lluita contra el franquisme, la primera clandestinitat amb tortures i presó: un patrimoni ètic que no li podran embargar. Després d’aquella entrevista hem parlat altres vegades, i és a partir de tot plegat que faig aquest article. Un episodi nostrat de “la ruta antiga dels homes perversos” que tanmateix no ho eren i que l’antropòleg René Girard va recórrer en un assaig filosòfic sobre linxaments expiatoris i víctimes propiciatòries que faciliten la legitimació dels col·lectius que les havien fet notables.

Les responsabilitats civil o penal corresponen als tribunals. Les confessions no són sentències i a vegades no són ni tota la veritat i res més que la veritat: prou casos responen a salvar els afectes més pròxims, que és una de les hipòtesis dels que el coneixen, mentre a efectes dels justiciers reforcen “la mítica negror” de la “infàmia” (Girard). Em va dir: “Miri -conjuga molt el “miri”-, jo vaig fer el que en consciència havia de fer”. Tant de bo pugui explicar-se bé algun dia, però de moment s’hi tanca en banda. L’última experiència mediàtica, del gener passat, el va reblar en aquest vot de silenci. Tal com ho vaig entendre, TV3 li va demanar de participar en un programa sobre la destinació del 0,7% del pressupost a ajuts al Tercer Món, proposta certament progressista que va defensar ell quan era complicat fer-ho. Després, TV3 ho va vendre traient partit publicitari al fet que Jordi Pujol trencava el silenci i, lògicament, altres participants al programa activistes de la causa es van sentir incòmodes de donar cobertura a una mena de líftingdel proscrit, al qual la tele ensabonadora no li preguntava absolutament res sobre els motius de la proscripció i a sobre quedava com un sant de l’alteritat de la deessa Susan George.

Des d’aleshores, encara més, el seu mal no vol soroll, i la clandestinitat aixopluga el drama íntim de no poder reivindicar el seu llegat polític de contribuir a vertebrar el país. Fets com ara la creació d’una indústria cultural catalana ja en temps prohibits; la sanitat avui tan actual; una policia moderna alternativa a grisos i socials reciclats; uns mitjans audiovisuals públics en català potents i competitius, o el rang institucional de la Generalitat: per damunt de partidismes, va aconseguir ser el president del país. De manera que, el tracte emèrit de “president Pujol”, si més no jo li mantinc.

La via de l’independentisme

L’independentisme també li deu alguna cosa, però esclar, l’independentisme està en plena fase d’escriure’s una història a mida i Pujol li fa tanta nosa com a aquells tantíssims que li deuen algun favor i han optat pel connais pas de les negacions de Pere. En el seu mandat, l’independentisme “no tocava”, entre altres coses perquè no hi havia prou massa crítica. Però qui el va fer president va ser ERC, el partit que va trigar més a ser legalitzat precisament pel seu sobiranisme, i que aportava una majoria nacional amb continuïtat republicana més que simbòlica. Abans, als documents que vaig trobar als arxius de la policia, a Pujol el “separatisme” no li treia ningú, i a compte d’ell va ser la llenya que va rebre.

També em consta documentalment que l’espanyolisme va conspirar per dificultar-li la tasca de govern als seus inicis, aprofitant un Tarradellas molt crític, mentre que les esquerres del PSC i el PSUC feien oposició fèrria però lleial, i en alguns casos personals, com els de Joan Reventós i Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, tenia el plus de velles amistats. A Josep Benet, que en la candidatura del PSUC li va disputar la primera presidència, a vegades molt asprament, encara li va donar feina com a director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, aprofitant el seu gran talent a benefici d’inventari de la memòria antifranquista.

Quan li vaig mostrar la seva fitxa de la Brigada Social, la va llegir dues vegades molt atentament. Em va dir: “És tot veritat menys l’última anotació”. L’última anotació era efectivament una intoxicació de la bòfia per criminalitzar el catalanisme per la tradicional via d’endossar-li violència. La fitxa de Jordi Pujol s’obre amb els Fets del Palau i la consegüent detenció, el maig del 1960. Un dels últims actes en què va participar abans de l’ostracisme va ser l’homenatge pòstum a un dels herois de la resistència, el comunista Miguel Núñez. Gairebé vint anys de presó i les tortures més salvatges, que van deixar seqüeles de cadena perpètua al seu cos. S’apreciaven.

stats