Sempre Ginzburg
Sempre estaré agraïda a l’Oblit Baseiria –abans editora, ara llibretera a Casa Anita, a Gràcia– perquè quan vaig començar a publicar (totes dues érem molt joves) em va recomanar, amb aquell to pausat i la seva veu greu: hauries de llegir Natalia Ginzburg.
Jo no sabia qui era la Ginzburg. Vaig buscar els seus llibres i vaig llegir Estimat Michele, que em va agradar, sense entusiasmes, i després Lèxic familiar, que em va enamorar. Des d’aleshores he anat llegint tot el que he tingut a l’abast d’aquesta escriptora italiana que tot just des de fa uns anys comença a reivindicar-se com un dels grans talents de la narrativa europea.
Ginzburg és, juntament amb Rodoreda, l’escriptora que més m’ha ajudat i influït a l’hora d’escriure. Però mentre que Mercè Rodoreda té, per a mi, un punt d’inaccessible, la Ginzburg em sembla més propera. Com si, esforçant-m’hi molt i llegint-la amb atenció, pogués arribar a assemblar-m’hi.
Per això vaig manllevar-li el títol d’una novel·la, La ciutat i la casa, per batejar aquesta contraportada de l’ARA, invertint les dues paraules, La casa i la ciutat. Perquè la Ginzburg escriu sobre allò que m’interessa i des de la intimitat de la casa –la família, la domesticitat– és capaç de fer-ho créixer i acabar reflexionant sobre les grans qüestions que ens afecten com a col·lectivitat (que podem incloure en el terme ciutat).
Ara s’ha traduït al català –ho ha fet Cristinia Riera per a Àtic dels Llibres– el volum No has de preguntar-me mai. Són escrits que Ginzburg va publicar a La Stampa i altres mitjans i alguns d’inèdits. Segons explica ella mateixa en una nota introductòria, aquests textos són el més semblant a un diari que va escriure mai.
I un cop més –la Ginzburg mai no em falla–, la seva clarividència ha vingut a consolar-me de les meves inquietuds i a il·luminar els meus dubtes com a escriptora. En una virtuosa barreja de veritat i ficció, la Ginzburg hi reflexiona sobre la seva intimitat, sobre l’art que consumeix en totes les disciplines i sobre el fet d’escriure.
Ginzburg parla de música, de teatre, de pintura i de literatura, esclar. De política i de religió. També de la crítica, i d’educació, dels defectes i les virtuts de la societat que l’envolta (i que, malgrat que els escrits són dels anys 70, s’assembla a l’actual més del que podríem pensar).
M’ha interessat particularment el text on Ginzburg subratlla com és d’important, per a un escriptor, tenir bons interlocutors. "Aquestes persones ajuden l’escriptor a no sentir per ell mateix una simpatia cega, o a no sentir per ell mateix un menyspreu mortal. L’ajuden a defensar-se de les sensacions de desvariejar i delirar en solitari. El salven de les malalties que creixen i es multipliquen, com una vegetació estranya i trista, a l’ombra del seu esperit quan està sol".
I, encara més, he agraït el capítol que parla de la veritat i de la ficció. Diu Ginzburg que, per a un escriptor, escriure explicant la veritat és moure’s entre una manada de tigres, mentre que inventar és jugar amb una ventrada de gats. Davant d’això, es pregunta, ¿té l’escriptor el dret a dir la veritat encara que això faci mal a persones que estima? I respon que no creu "que els escriptors tinguin drets diferents dels de l’altra gent". Com que sempre he escrit amb aquesta premissa, llegir-ho d’una veu que respecto tant, em tranquil·litza.
He escrit aquest article pensant que pot llegir-lo algun jove escriptor que comenci. Si, amb aquestes ratlles, l’empenyo a buscar els llibres de Natalia Ginzburg, serà com si tornés el favor que em va fer l’Oblit tants anys enrere.
Feu-vos un favor, sobretot si voleu escriure, i llegiu la Ginzburg.
