Sense reconciliació
El debat d'investidura de Pedro Sánchez haurà servit per confirmar l'esquerda que s'ha obert en el bipartidisme espanyol. Sánchez va fer un bon discurs el primer dia, en què es va mostrar decidit a explorar un camí que fins ara el PSOE no ha recorregut (o només ho ha fet tímidament i de tard en tard): aixecar la bandera del reformisme i de la pluralitat, i aparcar el seguidisme del PP que els socialistes han practicat tradicionalment. Va recollir tots els compromisos que ha adquirit amb les diverses forces que el fan president (des de Sumar fins a Coalició Canària, passant per Bildu, PNB, BNG, Junts i ERC) i els va presentar com si fossin, tots ells, idees seves que se li acabaven d'acudir. Va voler donar a entendre que no hi ha govern Frankenstein, sinó que els seus socis han d'acceptar el seu lideratge com a president.
Això va fer que l'independentisme més pusil·lànime –que és el del pensament suposadament fort– s'exclamés a les xarxes dient que els acords són una enganyifa. A l'hemicicle, això es va traduir en l'enèsima escenificació de la tírria entre Junts i ERC, i amb Junts gesticulant sobre si enviar Sánchez a la segona volta. Santos Cerdán va haver de calmar els ànims, una feina que sembla que haurà de fer sovint. Bé: el fet és que algú que signa un acord amb tot el bombo i les campanes i no és capaç de mantenir aquest acord ni durant el debat d'investidura, es neutralitza tot sol. L'independentisme només aconseguirà avançar si entén que li ha passat l'hora del victimisme.
Per la seva banda, la dreta espanyola ha agafat una deriva trumpista a la qual ja no hi falta res, ni tan sols els insults tavernaris –“fill de puta”, per part de la presidenta de la Comunitat de Madrid al president del govern, ni els menyspreus de masclet ibèric, per part de Feijóo i Abascal, a la presidenta del Congrés, Francina Armengol (que, malgrat el posat somrient, no tolera les faltes de respecte i les sap respondre). Com estableix el manual del bon trumpista, es tracta de capgirar sempre la realitat i presentar l'agressor com a víctima, l'ofensor com a ofès, l'insultador com a insultat. Retreuen a Sánchez el frontisme, el guerracivilisme i l'extremisme que ells mateixos practiquen sense pausa: l'espectacle al Congrés resulta particularment desolador per a aquells que ja patim governs autonòmics de PP i Vox, perquè ens recorda que els nostres governants (Mazón al País Valencià, Prohens a les Balears) no són més que simples missus al dictat de personatges tan mediocres com els líders madrilenys de PP i Vox. Mereix menció a banda el pobre Núñez Feijóo, que ha fiat les seves escasses possibilitats de durar com a líder del PP a una carrera amb Abascal per mostrar-se com el més ultraconservador.
No hi ha reconciliació entre les dues Espanyes, i el bipartidisme no havia estat mai tan trencat. Per als socis del PSOE, començant pels independentistes, és l'hora de jugar un joc no del tot inèdit, que és el de l'astúcia i el culo di ferro. Bildu, per exemple, ho va entendre l'endemà mateix de les eleccions.
