04/11/2021

El sensellarisme té cara de migrant

3 min
Un centre d'atenció a persones sense llar.

Fa uns dies, la Fundació Arrels va publicar el seu últim informe, anomenat Viure al carrer en temps de pandèmia. Una enquesta a les persones que viuen al ras a Barcelona. L’informe serveix per fer una radiografia de qui són les persones que viuen al carrer a Barcelona i en quines circumstàncies ho fan. Les dades són el resultat de l’enquesta feta el passat 26 de novembre del 2020 (en plena desescalada de la pandèmia), i l’estudi conclou que a la capital catalana hi ha 4.800 persones sense llar i que set de cada deu són migrades. La majoria són homes de 45 anys de mitjana. I una de cada nou fa més de 10 anys que viu al carrer. 

Dels apunts que fa l’informe se’n poden treure moltes conclusions. Per començar, en destacaré una: cada cop és més flagrant l’evidència que cal derogar la llei d’estrangeria. I hem d'exigir-ho de manera clara i contundent. És una llei racista i injusta que fa que el fet de migrar sigui un factor de vulnerabilitat que travessa la vida de les persones i els dificulta l’accés als drets fonamentals bàsics. 

M’explico en detall. Les traves burocràtiques per regularitzar la situació pròpia, la persecució policial, la criminalització, la dificultat per trobar feina, la manca d’equipaments públics per a persones sense la documentació necessària que s’exigeix per poder fer-ne ús (el permís de residència o el certificat UE per a persones nacionals d’un país comunitari i acreditar una solvència econòmica suficient per viure), aboquen molta gent a viure al carrer. De fet, només un 27% de les persones comunitàries tenen certificat de la UE. Aquesta impossibilitat per regularitzar-se evidencia que han de bregar amb un sistema que les exclou i les condemna a un periple sense sortida.

Durant la pandèmia se’ns va dir que ningú quedaria enrere. Doncs bé, el 22% de les persones enquestades per la Fundació Arrels van començar a viure al carrer durant la pandèmia, i el motiu per venir a Barcelona va ser buscar feina (s’entén que sense èxit). Se’ls han donat solucions? 

A banda d’això, com qualsevol altre fenomen o realitat social, el sensellarisme s’ha de dimensionar des d’una perspectiva interseccional, perquè dins del sistema res és casual. Aquestes dades només són la punta de l’iceberg de la fallida de l’estat del benestar. Vivim en una situació d’emergència habitacional i és obligat garantir el dret a l’accés a un habitatge digne a tothom. I tothom són també aquells que viuen als marges. 

El problema s’agreuja si tenim en compte que encara avui viure al carrer va associat a molts estigmes i tabús. Hi ha la idea generalitzada que viure al carrer és conseqüència de les males decisions personals. Però la situació és més complexa: els condicionants estructurals hi tenen una incidència cabdal. Siguem realistes: vivim en un sistema capitalista que opera de la manera més salvatge, basant-se en unes estructures que precaritzen i violenten les persones, especialment les que es troben en una situació més vulnerable, com ara les migrants. Les administracions haurien de vetllar per la salut de totes les persones, i no ho fan com caldria.

És evident, doncs, l’estigmatització que pateixen les persones que viuen al carrer, i que les administracions sovint en són responsables. Reforça aquesta idea una dada de l’informe d’Arrels: el 17% de les persones sense llar han rebut alguna sanció per ser al carrer durant l’estat d’alarma i el confinament. És intolerable. Una vegada més, les polítiques institucionals funcionen des d’una òptica repressora amb les persones més vulnerables, sense tenir en compte que la situació o els condicionants socials que les afecten fan impossible que compleixin amb certes normatives.  

Tampoc es pot consentir que en un país que s’autodenomina democràtic, i en una ciutat com Barcelona, que sovint s’enorgulleix de ser oberta al món, un 7% de les persones que dormen al carrer (sempre segons l’informe) siguin sol·licitants d’asil i no rebin la protecció que la seva situació requereix. És per coses com aquesta que el lema “Volem acollir” ha quedat en paper mullat i s’ha convertit en una rentada de cara que evidencia, una vegada més, la hipocresia dels països del Nord global. (Un apunt sobre aquest tema: segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, l’any 2019 l’estat espanyol només va donar protecció al 5% del total de les persones sol·licitants d’asil. Una xifra insignificant si tenim en compte que la mitjana europea se situa en el 30%.)

L’anàlisi del fenomen del sensellarisme fa palès, un cop més, que el racisme és un eix troncal del tipus de societat que hem anat bastint amb lleis injustes, tràmits impossibles, mirades estigmatitzadores i deshumanitzacions. Ningú es mereix viure al carrer, als marges, exclòs.

Susan Kalunge és jurista i activista afrofeminista