Així són, per desgràcia, moltes paraules d’amor. Des de la mitologia grega al cinema o la música contemporanis, els nostres referents culturals acostumen a relacionar el desig, la passió o l’amor amb una llarga cadena d’humiliacions, venjances i morts. Així de fosques són també les Paraules d’amor que Núria Güell va portar al TNC l’abril del 2024 i que ara es poden veure a la Tecla Sala en format vídeo. Nou històries que parteixen de les nocions d’amor que l’artista ha buscat prèviament a les presons: l’amor romàntic (de la víctima al botxí), l’amor a la guerra o a les armes, l’amor a Déu, a la llibertat, a la revolució social, a la pàtria, al poble i al pare. Nou relats escrits i llegits sense filtres ni censura pels seus protagonistes, set dels quals han estat condemnats a entre 4 i 2.111 anys de presó per violència de gènere, pertinença a organització terrorista o antifeixista, tinença d’armes i explosius, assalt a mà armada, atemptat moral, homicidi i/o assassinat d’una o més persones. Les dues excepcions són la supervivent d’una relació de maltractament i el franctirador, que ha estat remunerat i condecorat. Güell ho acompanya amb un seguit de cançons que en nom de l’amor parlen de bogeria, addicció, possessió i anul·lació... Recorden allò de "Amores que matan nunca mueren"?
Que l’amor s’associa amb la mort no és res nou. Que comencem a qüestionar-ho per canviar el relat, sí. Escriptores com bell hooks, Eva Illouz i Mona Chollet han assenyalat que aquestes representacions mil·lenàries tenen conseqüències sobre cossos reals i que cal un compromís social i cultural. Aquí, és Cristina Fallarás qui millor ha sabut atacar l’arrel del problema, obrint el seu compte d’Instagram a tothom que volgués compartir el seu cas de violència. El contingut, però també la quantitat ingent d’atrocitats que dia rere dia es fan i es justifiquen “per amor”, és alarmant. Fallarás dona la cara perquè un munt de dones anònimes s’atreveixin a parlar, col·lectivitzant aquella cambra pròpia de Woolf per sortir de l’àmbit privat i evidenciar que no són desafortunats fets aïllats en mans de monstres, sinó que ho tenim tan integrat que ho hem normalitzat. Falten les paraules, però són massa les veus per seguir callant.
“Les fonts de l’amor es poden renovar? Quina responsabilitat té la cultura?”, pregunta Güell. Calen més cançons, amb tornades que ens facin integrar altres nocions d’amor; més còmics, com els de Liv Strömquist i Sophie Lambda, que utilitzin el sentit de l’humor per prendre distància i guanyar autocrítica; i moltes, moltes més pel·lícules. Querer, la sèrie que ensenya el maltractament psicològic que cala, sense cops, fins a minar el present i el futur de les nostres relacions, hauria de ser d’obligat visionat a tots els instituts d’aquest país.
Qualsevol gest sense discurs, per minúscul que sigui, pot acabar organitzant un pensament, un discurs social. Moltes maneres de fer acaben sent maneres de pensar col·lectives que repeteixen, amplifiquen i perfeccionen aquell gest inicial. Quan passem del romanç a la realitat i el que crèiem que era un gir de guió esdevé un fet real, regular i comú, descobrim allò estructural que sustenta tant la violència masclista com el malestar de la cultura.
