M’arriba un vídeo, d’aquests recomanats al telèfon, que explica quines són les set claus (ni sis, ni vuit) per ser una dona elegant “segons Carolina Herrera”. Caram. Deuen pensar (“ells”) que em cal. No he passat de la primera, que diu que per ser una dona elegant no has de voler aparentar ser més jove. I això inclou, alto les seques, no vestir-se “amb roba massa juvenil”. És a dir, “ni caçadores de cuiro, ni pantalons texans estripats”.
Per quins set sous algú es pensa que dur caçadores de cuiro i pantalons texans estripats et "fa semblar més jove"? No soc una dona elegant. Tampoc ho vull ser. Però tampoc vull “semblar més jove”. M’agraden els pantalons texans, és el que més m’agrada del món, i alguns dels que tinc –els tinc de quan era semijove– són estripats. La convenció, hipòcrita i insostenible, no cal dir-ho, per la qual uns pantalons texans “es desgasten” o “s’estripen” ve de dècades enrere, de quan Kurt Cobain estava viu. Si me’ls continuo posant, dècades després, és perquè em continuen agradant i, sobretot, perquè m’hi caben. Cap jove que conec es posaria les meves caçadores de cuiro, perquè justament “fan vell”.
M’ha agradat sempre veure Tina Turner amb faldilla curta. Què passa? I m’agrada veure dones “no joves” amb melenes llargues, una actitud avui acceptada, però que, no fa pas gaire, no estava ben vista. M’agrada veure homes amb samarretes heavys, pecant de nostàlgia als concerts. L’elegància és un peatge que no ens podem permetre, que la vida és molt curta, i aquesta caçadora ronyosa serà amb mi fins que caigui de vella. Llavors me’n compraré una altra.
