24/10/2022

Set escenaris, dues conclusions

3 min
La façana del Parlament, en una imatge d'arxiu.

Set escenaris. Si posem els llums llargs en el tema de fons del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol ens apareixen set escenaris institucionals possibles (amb les seves interrelacions). Ordenats de menys a més autogovern de Catalunya:

1. Suspensió de l’autogovern (parcial o total, transitòria o permanent) a partir de l’aplicació de l’article 155 o 116 (estat d’excepció) de la Constitució espanyola.

2. Recentralització de competències.

3. Manteniment de l'statu quo de l’estat de les autonomies. Immobilisme pràctic.

4. Autonomisme incremental. Cessió de competències que es tenien o de noves competències.

5. Evolució cap a un estat federal. Això es pot fer dues maneres:

5.a. Evolució cap a una federació uninacional que augmenti en un cert grau l’autogovern i procedeixi a una reforma institucional (poder judicial, política internacional i europea, etc.) i una descentralització dins d’un esquema unitari que no reconegui la pluralitat nacional interna de l’estat. La política comparada constata des de fa anys que aquest tipus de federacions evolucionen cap a la centralització, a través de les polítiques ordinàries o a través de “reformes cooperatives” (Alemanya, Àustria).

5.b. Evolució cap a un estat federal plurinacional que reconegui el pluralisme nacional (i lingüístic i cultural) en termes igualitaris i permeti una defensa pràctica de l’autogovern a través de tècniques institucionals (poders de vet, asimetries legals, polítiques d’opting out, etc.) Els estats de referència serien Bèlgica, Canadà i alguns aspectes del Regne Unit i Suïssa. L’objectiu és evitar la “tirania de la majoria” en l’àmbit nacional-territorial (“federalisme defensiu”).

6. Referèndum sobre la independència de Catalunya com els efectuats al Canadà o al Regne Unit. Acceptació dels resultats per part de les dues parts del conflicte, en cas de victòria del sí o del no (procediments i continguts).

7. Independència fàctica de Catalunya. 

Les anàlisis internacionals de política comparada d’estats plurinacionals mostren que una solució, ni que sigui parcial, per l’acomodació política del pluralisme nacional passa pels escenaris 5.b, 6 o 7. Els altres escenaris no plantegen bé ni resolen aquest tipus de conflictes, que exigeixen el reconeixement i l’acomodació política d’aquest tipus de pluralisme. El govern del PP (Rajoy) i el del PSOE-UP (Sánchez) s’han mogut entre els escenaris 1 i 3. Amb l’important afegit de la repressió judicial contra l’independentisme per part dels tribunals espanyols. 

Primera conclusió. Pregunta bàsica: ¿resulta realista plantejar algun d’aquests tres últims escenaris en el cas espanyol? La resposta clara, directa i rotunda és “no”. S’exemplifica en el recent rebuig immediat de la ingènua i sorprenent proposta d’una llei de claredat (per cert, la llei de claredat canadenca ho és tot menys clara; llegiu el seu article 2). Aquest “no” no es basa només en la interpretació nacionalista unitària i antipluralista que han fet de la Constitució de 1978 els governs, el Parlament i els tribunals de l’estat, sinó també en factors històrics més profunds: la cultura política i jurídica d’uns partits i institucions espanyoles a qui els ve gran fins i tot el federalisme uninacional. Es tracta d’una cultura molt poc liberal, més que poc democràtica, cosa que és molt pitjor, ja que incentiva pràctiques autoritàries quan es qüestiona la unitat de l’estat. Un nacionalisme que suposa la desaparició pràctica de l’estat de dret en relació als ciutadans independentistes i que acosta l’Estat al grup de les “democràcies il·liberals”. 

Segona conclusió. Mentre es mantingui la inexistència pràctica dels tres últims escenaris, s’incentiva que el moviment sobiranista/independentista adopti pràctiques insurreccionals (parcials o totals) més enllà de les institucions. Una situació poc desitjable per a tothom i que considero molt poc intel·ligent per part de l’estat (que pot seguir adoptant l’escenari 1 per retornar després només al 2 o al 3; i repetició de la jugada) a l’hora de canalitzar el problema.

Crec que l’independentisme hauria de procurar que la mera repressió esdevingués una estratègia irracional de l’Estat. És fàcil concloure que els dos punts decisius per a l’independentisme són tenir força fàctica com a moviment i obtenir mediacions internacionals en el conflicte a partir del desprestigi de l’Estat, més enllà de l'inherent conservadorisme estatalista de la UE (referents individuals internacionals, Consell d’Europa, Nacions Unides, etc.) Les dues coses són complicades, però no impossibles, especialment si el clima d’inestabilitat política a Catalunya esdevé permanent.

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política a la UPF
stats