02/09/2022

Cada estiu, 'volunturisme' i racisme

2 min

Ha tornat a passar. Cada estiu el mateix. En època de vacances torna el fenomen del volunturisme. El terme, encunyat fa relativament poc, ha posat nom a una pràctica esgarrifosament racista: anomenem així aquells viatges turístics que solen durar poques setmanes i que inclouen voluntariats de diferents tipus, principalment a països del sud global. Aquesta pràctica està estretament vinculada a un fenomen molt més estudiat (i potser conegut): la síndrome del salvador blanc, una herència de l'època colonial basada en la idea que només l'ajuda occidental pot salvar els països pobres de la misèria.

El del turisme del voluntariat és un sector que mou molts diners i on s’ha denunciat que es realitzen pràctiques il·legals. Un exemple: la proliferació d’orfenats a països del sud global, on s’ha constatat el segrest o ús de menors que realment no són orfes –en molts casos pagant a famílies pobres perquè cedeixin els seus infants a canvi de diners–. Els infants es fan passar per orfes perquè els turistes puguin cuidar-los durant les seves estades a l’orfenat en qüestió. 

Aquest estiu, la polèmica ha esclatat després que el periodista esportiu Juanma Castaño publiqués fotos, juntament amb la seva parella, a Tanzània amb un grup de menors. Són fotos que es repeteixen massa sovint en aquest tipus de viatges i que suposen un acte de romantització de la pobresa i una vulneració dels drets dels menors d'un racisme aclaparador, perquè deshumanitza les persones fotografiades, que es converteixen en un mer mitjà per mostrar la pròpia solidaritat. ¿Oi que seria impensable que això passes al revés, que turistes es fotografiessin amb menors a països del Nord global?

Juanma Castaño no permetria que els seus fills fossin objecte d’un tracte similar, però a Tanzània sí que es veu amb el dret de fer-ho, perquè en el fons, des de la seva perspectiva (conscient o no conscient, però n’és responsable), aquelles persones no tenen els mateixos drets que els seus fills. 

El més greu de tot és que el cas de Castaño no és el primer ni l’últim. Fa un parell d’anys, la influencer Dulceida també va ser objecte de crítiques per un cas semblant. La pràctica està tan estesa (i d'una manera tan perversa) que existeix un compte a Instagram anomenat Humanitarians of Tinder que recopila les fotos d’aquest tipus que la gent inclou en el seu perfil de Tinder: un bon recull d’estereotips racistes que perpetuen la idea de jerarquia i d’inferioritat de les persones racialitzades (la gran majoria africanes), que necessiten ser salvades per les persones blanques. 

No es tracta de prohibir viatjar a ningú, sinó de conscienciar-nos que les nostres accions tenen conseqüències i que, per tant, en som responsables. Hem d'aprendre a avaluar els nostres actes des d’una perspectiva crítica, interseccional i de respecte als drets humans amb l’objectiu que la nostra mobilitat no contribueixi a generar més perjudici que benefici i no perpetuï estructures racistes, masclistes i discriminatòries, deixant de posar-nos al centre de la mirada i tenint en compte les necessitats reals de les comunitats locals i el respecte al medi ambient. 

I si no ho pots fer, millor que et quedis a casa.

Susan Kalunge és jurista i activista afrofeminista