La situació als Balcans. L’etern vesper (1933)
De l’article de Giuseppe Torre Caprara, Tiggis, a Mirador (19-I-1933), traduït de l’italià per Just Cabot, un puntal en la redacció d’aquell setmanari que va ser molt influent en la classe mitjana catalana d’abans del 1936. Tiggis era el pseudònim d’un periodista antifeixista italià refugiat a Catalunya, expert en política internacional en temps també convulsos.
Un dia que sembla molt llunyà, però que en realitat, des del punt de vista cronològic, és molt a prop nostre, Bismarck, anomenat el canceller de ferro, afirmava que no hauria sacrificat un sol soldat de Pomerània per tots els Balcans plegats, volent amb això llevar tota importància als països d’aquella zona europea. [...] El que queda històricament afermat és que l’espurna que havia de provocar l’incendi sortí d’aquells Balcans que Bismarck no sabé considerar en llur efectiva importància, la qual, per bé que limitada, fa el seu pes en el camp polític. Per això és comprensible com, acabada la guerra, reconstituït el mapa d’Europa sobre noves i més justes bases, els esdeveniments que es desenrotllen en els Balcans siguin avui objecte d’especial atenció per part de les cancelleries. Si els Balcans haguessin estat deixats lliures d’obrar segons llur voluntat, qualsevulla motiu de dissentiment ja hauria estat pacíficament eliminat. Recordem que el vell i hàbil Venizelos havia ideat una Confederació Europea. La iniciativa fou esforçadament defensada per molts pacifistes i calorosament ajudada pel Quai d’Orsay, que també als Balcans desplega una acció altament pacifista. Els caps dels governs de les cinc nacions es reuniren a Atenes. Les negociacions havien arribat ja a un acord satisfactori en qüestió de fronteres, quan el cap de govern búlgar –que algunes hores abans havia rebut instruccions del rei Boris, lligat amb la cort d’Itàlia– declarà que no podia acceptar cap pacte d’aliança sense haver-se procedit primer a la revisió dels tractats i a la rectificació de les fronteres, retornant a Bulgària, naturalment, “el que li havia estat pres”. I així fracassà la iniciativa de Venizelos, per l’oposició del govern búlgar, d’acord amb l’italià. Però el perill de debò per a la pau és concentrat en la zona que comprèn Hongria, Romania i Iugoslàvia. Hongria no vol resignar-se a la seva disminució política i territorial. Els seus homes polítics dediquen tots llurs esforços a un sol objectiu: la revisió dels tractats, revisió que voldria dir tant com reconstrucció de l’Hongria d’abans de la guerra. [...] Totes les maniobres dels feixismes, l’itàlic i el germànic, estretament lligats, són inspirades, per part del primer, per l’animositat contra Iugoslàvia, tinguda per protegida per França, i, d’altra banda, per un esperit de revenja que no s’ha extingit mai. Això és un atac fraudulent contra la pau europea, i els mateixos homes que el planegen, després, a Ginebra, volen fer d’apòstols de la pau. S’ha de reconèixer que si el Quai d’Orsay no hagués exercit pressió als Balcans, i especialment a Belgrad, encaminades a una obra moderadora i conciliadora, la situació hauria arribat a una tibantor perillosa. La descoberta del tràfic d’armes, feta pels demòcrates vienesos, és força seriosa, ja que demostra que el perill d’una guerra no és tan fantàstic com molts creuen. Totes les forces pacifistes i democràtiques haurien de sentir cada vegada més la necessitat, el deure, d’unir-se per tal de conjurar el flagell que amenaça la humanitat.
