Sortida cap al front d’Aragó el gener de 1937

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDel periodista i escriptor Eric Arthur Blair, George Orwell (Motihari, Índia, 1903 - Londres, 1950), en el llibre de gran reportatge Homage to Catalonia (1938). Havia arribat a Catalunya el 26 de desembre de 1936 i es va fer milicià del POUM. Aquests dies fa vuitanta-quatre anys que sortia cap al front d’Aragó. Mesos després lluitaria en els Fets de Maig a Barcelona.

[...]

Després de rumors persistents, mañanas i ajornaments ens va arribar l’ordre que havíem de sortir cap al front amb només dues hores d’antelació, quan encara no ens havien donat tot el nostre equipament. Es produïren terribles tumults en els magatzems de les casernes; al final, molts homes sortiren mal equipats. De sobte, els barracots s’ompliren de dones que semblaven sortides de sota terra i ajudaven els seus homes a enrotllar la flassada i a farcir el sarró. A mi em va humiliar el fet que una noia espanyola, la dona de Williams, un altre milicià anglès, m’ensenyés a cordar-me les noves cartutxeres de cuir. Era una jove molt amable, d’ulls foscos, intensament femenina, que feia la impressió d’haver estat cridada en aquesta vida per a gronxar un bressol, tot i que havia participat abrivadament en els combats de carrer de Juliol. En aquells dies esperava una criatura que havia de néixer deu mesos després d’esclatar la guerra, i que potser havia esta concebuda rere una barricada. El tren havia de sortir a les vuit, i devien ser les vuit i deu quan els oficials, atabalats i suats, van reeixir a fer-nos formar en el pati de la caserna. Recordo bé l’escena, il·luminada amb torxes -la fressa i l’excitació, les banderes roges brandant entre les torxes, les fileres atapeïdes dels milicians, amb els sacs a l’esquena i les flassades en bandolera; els crits i la remor de les botes i dels plats d’alumini; el xiuxiueig insistent i potent de reclamar silenci, que finalment es va imposar; i llavors el comissari polític que, ferm al costat d’una formidable bandera roja, ens va arengar en català. Anàrem cap a l’estació seguint un llarg itinerari de tres o quatre quilòmetres per tal que ho veiés tota la ciutat. Ens van aturar a la Rambla i una banda de música va tocar una marxa revolucionària. Es conjuminaren tots els ingredients previs a les gestes heroiques: cridòria i entusiasme, banderes roges i banderes roja-negres, una munió de simpatitzants que s’obrien pas per veure’ns de prop; dones que ens saludaven des de les finestres. Com de natural ens semblava tot, aleshores!; que llunyà i improbable que ho veiem ara! El tren estava tan ple d’homes que gairebé no hi havia lloc per seure a terra, travats altres en els seients! A última hora la dona de Williams va arribar corrent per l’andana i ens va donar una ampolla de vi i un bon tros d’aquell embotit vermell que fa gust de sabó i causa diarrea. El tren va sortir de Catalunya cap a l’alt Aragó a la velocitat normal en temps de guerra, a no gaire més de vint quilòmetres per hora.