L’OBSERVADORA

El suïcidi assistit del sobiranisme

Assassinat o suïcidi? El sobiranisme ha de decidir en aquest trencant del camí si opta per deixar-se assassinar, suïcidar-se heroicament o revisar amb cruesa la realitat, assumir quina és la correlació de forces i parlar sense embuts sobre com sobreviure a la catàstrofe actual.

La realitat ens mostra avui un balanç molt llunyà de la promesa transformació del país en un estat a través d’un Procés que aniria “de la llei a la llei”. Tampoc no s’ha produït l’esperada negociació bilateral amb el govern espanyol i, en canvi, les forces del nou nacionalisme espanyol estan en plena competició entre la dreta de processó i legió i una altra de pretesament actualitzada però construïda sobre l’anticatalanisme que tants rèdits polítics ha donat tradicionalment a Espanya.

La reacció política de l’Estat profund davant un moviment que combat sense pretendre entendre’l ha sigut una competició repressiva entre l’“ A por ellos ” i una justícia que es pretén alliçonadora, si no venjativa. El resultat és que Catalunya té pràcticament tot el govern cessat i els líders de l’ANC i Òmnium sense judici en presons espanyoles, Carles Puigdemont continua en una presó alemanya, i hi ha nombrosos representants a l’exili. La Generalitat està completament intervinguda. Malgrat aquesta realitat, alguns actors polítics continuen tenint por de dir als ciutadans que l’estratègia ha fracassat i que cal reorientar-la. Les responsabilitats principals, tot i ser evidents, no excusen de ser clars ni són autojustificatives. La por a ser víctima del crit de traïció ha esdevingut el pitjor enemic del sobiranisme perquè el condemna actuar amb l’inútil esperit del “pit i collons” successor del perjudicial “tenim pressa”.

Amb els principals líders polítics empresonats, cal decidir si l’opció ha de ser enrocar-se o renovar els actors i l’estratègia. Enrocar-se aprofundiria la tensió social, perquè la manca de lideratges polítics seria substituïda per la imprevisibilitat de l’acció directa dels CDR, llaminers per als que voldrien infiltrar-s’hi i justificar així la seva invenció del moviment sobiranista com un de violent. Si s’imposa la tesi de la violència, tindrà conseqüències retroactives que perjudicaran la defensa dels empresonats, a més de desprestigiar la feina feta els últims anys amb el civisme exemplar de les manifestacions massives.

Amb lideratges nous, en canvi, es poden recuperar les institucions i, de moment, protegir àrees clau com l’ensenyament, la seguretat i els Mossos d’Esquadra, i els mitjans de comunicació públics, que no tenen la supervivència assegurada en l’actual embat.

Recuperar les institucions no banalitza la presó, sinó que garanteix altaveus per denunciar-la internament i internacionalment. De fet, la sensibilitat exterior per la causa sobiranista pot perjudicar la marca Espanya i debilitar la posició de Mariano Rajoy, però no és garantia automàtica de suport perquè s’imposi una solució a la qüestió. Entre estats es continuaran evitant les ingerències mútues en el que consideren afers interns.

Escapçats i sense lideratges en llibertat, els partits i els moviments cívics es van ressituant amb més o menys realisme. L’aproximació dels comuns a ERC i JxCat hauria d’afavorir la formació de govern després de la clarificació de posicions de la CUP, però les converses estan lluny d’aconseguir tancar un nom de consens. Per la seva banda, mentre Òmnium -fidel al seu origen- mostra capacitat de sobreviure i fer de pal de paller en les situacions polítiques més adverses, l’ANC haurà de definir el seu paper. La primera entrevista de la nova presidenta no pot considerar-se una bona notícia. Quan afirma “Si la repressió fa que no assumim el risc de més empresonaments, pleguem”, Elisenda Paluzie està mantenint la pressió per sumar noves heroïcitats a un cost humà extraordinari; i quan assegura “Cal implementar la República”, està negant una lectura clara de les possibilitats reals del moment. Però la seva retòrica a favor de la tensió s’agreuja quan es mostra convençuda que “la situació de bloqueig ens afavoreix”. No, el bloqueig desgasta el país per la incertesa que genera en l’economia, posa en risc la transversalitat del moviment sobiranista, perjudica la recuperació de les institucions i, per tant, posa en perill l’escola, la policia i els mitjans públics.

El Procés ha demostrat fins avui que la teoria del com pitjor, millor sempre s’ha convertit, en realitat, en com pitjor, pitjor. El primer que cal és un govern que governi amb un president o presidenta que lideri sent conscient de les majories reals i amb l’objectiu principal d’alliberar els presos, recuperar les institucions i reforçar el front de denúncia exterior.

Més continguts de