La purga
Fins ara tenia clar que les generacions que ocupen l'espai públic estaven caracteritzades per una cosa que considerava una anomalia històrica: no havien conegut cap guerra. Per descomptat aquesta no és una manera de pensar gens científica, la cronologia del passat no assegura que s'hagi de repetir necessàriament una guerra de tant en tant. Reconec que és un pensament mític: la creença que les desgràcies són una part inevitable de la vida. El que passa és que funciona.
El que estem vivint no és una guerra, és una desgràcia. L'escenificació que el govern espanyol ha escollit fer només demostra que Espanya, o sigui la cort, no n'aprèn. Tant hi fa unes sigles com unes altres, tots són part de la mateixa cort madrilenya i comparteixen interessos polítics, econòmicament parasitaris, ideològics. En si mateixa la cort és la nostra desgràcia, com hem tornat a comprovar a costa del conjunt de la ciutadania de l'Estat. Que uns militars que han continuat tranquil·lament la cultura del franquisme anomenin els ciutadans soldats només manifesta l'essència d'un estat fundat per militars; que el govern recorri a militars i blanquegi la monarquia en comptes de donar-nos confiança amb professionals i apel·lant a les nostres virtuts cíviques és el que calia esperar.
Crec que la guerra és una mala mestra, tant per a qui la guanyi com per a qui la perdi; l'única lliçó és l'aprenentatge de la destrucció com un fi justificat en si mateix. Però el coneixement de la mort sí que il·lumina amb la seva llum fosca la vida. I de sobte la por de la mort i la seva presència certa ens ronda d'una manera fantasmal, ja que dins de la bombolla de llenguatge que creen els mitjans de comunicació i internet tot és fantasmal, i comencem a preguntar-nos pel valor de les coses, de les hores del nostre temps, de les persones, de la nostra vida.
Les conseqüències per a l'economia i la societat són inevitables, cauran sectors sencers de la vida econòmica, amb el consegüent cost humà, i allò que tant va ser assenyalat com a decadent o indecent -la societat de consumidors i l'economia del creixement sense límit- es veurà momentàniament sotmès a crisi. Momentàniament. És possible que durant un parell d'anys es torni a parlar de valors tradicionals com l'austeritat, la modèstia i el valor d'allò familiar, local i proper. No és impossible que viatjar a Cancún o en creuer deixi de ser obligatori i que caminar guanyi prestigi.
Però les lliçons possibles s'aprenen de manera comunitària, i el que dona forma a les comunitats avui és l'estat. Així, encara que la pandèmia s'estén pel món i que pot ser que Europa acabi tenint certa estratègia de conjunt, qui conformarà l'experiència psicològica i ideològica que vivim és aquest estat espanyol. Aquest que aprofita la crisi per rentar la cara a la monarquia, aquest que ha utilitzat aquesta pesta per reafirmar l'estat jeràrquic i militaritzat amb un "¡A por ellos!" que ens nega com a persones adultes i lliures i ens vol tancar en la submissió cega.
La mala gestió de la crisi d'aquest govern tapa les destrosses en la sanitat i els serveis socials que va fer anteriorment la dreta, però tant aquesta dreta que viu del vampirisme del que és públic i comú com aquesta esquerra espanyola incapaç i atrapada en la defensa de l'statu quo, d'aquesta cort que acapara tot el poder i s'identifica amb l'Estat, han demostrat que aquesta Espanya és inviable. Ho és econòmicament, ho és políticament, ho és administrativament. L'estat centralitzat és la roda de molí al coll de la població d'aquest Estat i la condemna a la insensatesa i a no tenir esperança. Demanar sensatesa, sentit pràctic, que s'accepti la realitat i que el govern i el seu entorn surtin del malson de l'Espanya borbònica és molt demanar, però cal demanar-ho.
