I tant que hi ha bons i dolents

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, està fent alguna cosa més que guanyar, com es diu, la batalla mediàtica a Putin: està oferint una lliçó valuosa d’ètica de la responsabilitat. Enfront de les mentides i els insults del sàtrapa rus, Zelenski ofereix argumentacions raonades i honestes de la seva postura: a favor de la pau i del diàleg, però sense pensar en la rendició. Zelenski no ha fugit, com ha desmentit ja en un parell d’ocasions amb vídeos gravats per ell mateix, per sortir al pas de l’allau de notícies falses que indiquen que ha fugit o que ha ordenat a l’exèrcit deposar les armes. Zelenski ha romàs al lloc que li pertoca en el moment més difícil, amb risc evident de la pròpia integritat. Llibert Ferri recordava, fa un parell de dies, el primer ministre hongarès Imre Nagy, detingut i executat per oficials russos l’any 1956, després de la invasió de Budapest.

Hi havia motius per dubtar de la consistència d’un president com Zelenski, un actor ficat en la política que pel seu perfil podia remetre a precedents poc estimulants. Però en una hora tan difícil com la que li ha tocat afrontar no ha cedit a la temptació de fer escarafalls ni demagògia. Mostra serenitat i determinació, i al mateix temps una disposició permanent al diàleg i la pau: el seu discurs adreçat als ciutadans russos, gravat just abans que comencés l’ofensiva russa, s’ha fet justament viral i impressiona. Té l’encert d’adreçar-se als ciutadans russos no com a enemics, sinó com a éssers humans, i de reclamar la seva consideració i el seu respecte. Els demana que reflexionin, i que s’adonin de les mentides que els han explicat sobre Ucraïna i els ucraïnesos. És un discurs magnífic, realment històric, pronunciat per un representant electe de la ciutadania que s’enfronta a un tirà que fabrica una versió de la realitat i de la història a la seva conveniència. Enfront de la perversa i calculada deshonestedat de qui li fa la guerra, Zelenski s’ha adonat que l’única força que té és la de la seva paraula. No menteix ni cerca impostures, i de fet seria estúpid que ho fes.

Putin, el dèspota que ha enverinat i assassinat adversaris i veus crítiques, que s’ha perpetuat al poder fos com fos, que ha arrasat territoris que li eren contestataris com Txetxènia o el Daguestan, i que ha mentit reiteradament a la comunitat internacional sobre els seus plans respecte d’Ucraïna (a Macron li va mentir literalment a la cara, separats només per aquella taula grotesca), no és algú amb autoritat moral per esgrimir raons històriques ni polítiques de cap tipus per justificar el que ha fet: insistim que la comparació amb Hitler no és, en aquest cas, exagerada ni fora de lloc. El seu gos (amb perdó dels gossos), el dictador Lukaixenko, que esprem Bielorrússia amb mà de ferro de 1994 ençà, es prepara ara per assegurar-se el poder durant 10 anys més. Algunes veus aquí, enrocades en els seus tòpics antioccidentals o antiamericans, surten amb la cançó que, en la guerra d’Ucraïna, no hi ha bons ni dolents. I tant que n’hi ha, i sobretot hi ha víctimes innocents.