Contra la “tècnica maçònica del rumor” (1939)
Peces històriques
De l’editorial –traducció pròpia– publicat tal dia com avui al setmanari Destino (9-XII-1939), que dirigia Ignasi Agustí (Lliçà de Vall, 1913 - Barcelona, 1974), militant de la Lliga Regionalista abans de la guerra. En els primers temps de l’ocupació de Barcelona pels franquistes, en aquell setmanari col·laboraven monàrquics com Santiago Nadal i Martí de Riquer i altres combatents en el bàndol que donava suport al cop d’estat militar, com el carlí Claudi Colomer i el falangista Fèlix Ros. Aquest article reflectia, en plena censura de premsa, les lluites intestines dins del nou règim.
El Govern Civil de Barcelona s’ha vist en la precisió de distribuir algunes enèrgiques crides al bon sentit i al seny entre certs petits i esporàdics nuclis de les anomenades “dretes” [...]. Es refereix l’autoritat a la circulació de rumors grotescos que d’un temps ençà es propaguen sense gaire enginy. Perquè és just reconèixer que la “tècnica maçònica del rumor”, l’existència de la qual coneixen tots els entesos en història moderna i contemporània, es va concebre d’una manera més intel·ligent. [...] Des del moment en què membres dels escamots rojos d’execució del Camp de la Bota s’infiltren des del país veí amb la consigna de cridar “¡Viva el Rey!”; des de l’instant en què alguns individus residuals del separatisme, clandestins o paladins, resulten ara infectats d’un pintoresc dinastisme eruptiu, i segurament passatger, a cap persona decent i conscient no li és lícit vacil·lar respecte a l’actitud que la dignitat imposa. L’ideal monàrquic no equival pas, per si sol, a un ideal monàrquic determinat. Ho prova el fet que vagi de boca en boca el nom de cinc candidats –per ara– al tron. ¿Quin prevaldrà dels cinc, i quines garanties de pacificació podria oferir aquell que resultés afavorit sobre els altres candidats? Davant d’aquest batibull, i vista la casta dels nous conversos a l’ideal monàrquic, ja veiem de quin peu calcen, i sembla arribat el moment oportú de tancar la porta. És curiós que ara i aquí som monàrquics tots els bons espanyols, per estètica, capteniment, convicció o simplement per escarment de la República. Però les presses, impaciències, travetes i cops de colze d’alguns “dinàstics” –temorosos potser de quedar ja en segona fila– evidencien que es fa una tasca antimonàrquica vertaderament infernal. Amb el pretext de servir a qualsevol determinada dinastia, ja se serveixen d’ella. I, tanmateix, seran incapaços de sostenir-la si assolissin restaurar-la inoportunament. És un cas tan previsible, que el vaticini està a l’abast de totes les mentalitats. Perquè els actuals problemes d’Espanya no depenen, ni res tenen a veure, de cap manera, amb les formes de Govern, ni en cap modificació del règim. Consentir una propaganda “d’escombrar cap a casa”, tan falsa, forassenyada i imprudent com oferir l’amnistia al criminal, les mans lliures al negociant tèrbol, a l’Estatut i al separatista, i donar patent de cors al maçó, és cavar la fossa a la dinastia que es vulgui prematurament restaurar, i preparar el fatal retorn d’aquell caos del qual Déu i el nostre esforç ens han tret per tal de salvar la Pàtria, esforç en el qual tenim el mínim dret i l’obligació estricta de no recaure mai més, llevat que tots deixem de ser animals racionals. [...] ¿Pot el monàrquic de bona fe i net de cor col·laborar ingènuament en aquesta mena de maniobra? ¿No és hora que espavili el seu cervell, que desperti i que s’aparti amb fàstic d’aquesta mena de campanya deshonrosa? [...]
