Des de la cruïlla 07/09/2022

Tinguem fills per aparcar-los

3 min
Un nou curs escolar

Deia Ana de Miguel en la seva Ética para Celia que els fills formen part del que és una bona vida. No només la biologia o la pressió social expliquen aquesta dèria que compartim tantes persones de voler exercir la que sí que deu ser la feina més antiga de la humanitat, la de criar cadells de sàpiens. Si ens han tocat uns pares amorosos, repetir l’experiència és una manera de reconèixer el seu amor i tornar-lo al futur. Si hem tingut uns progenitors desastrosos, tenir fills és un intent esperançat de canviar el passat, de confiar en la possibilitat de fer-ho millor. Sigui com sigui, el desig profund i poderós de tenir fills és una realitat. No és instint (ni maternal ni paternal) sinó la intuïció esmolada que ens diu que reproduir-nos ens farà més bé que mal. (La intuïció, per cert, no és cap fenomen esotèric, és tot allò que sabem sense saber com ho sabem.) I és que el llarg camí de tenir cura d’un nou ésser humà que creix, es transforma i madura davant nostre és una de les experiències més impressionants que es poden viure. No hi falten els moments plaents, satisfactoris i d’una poderosa bellesa. Si no heu vist un nen que aprèn a parlar o a escriure, si no heu tingut mai a prop una criatura que es mira el món amb ulls assedegats de coneixement, us he de dir que us esteu perdent un dels fenòmens més fascinants d’aquesta vida.

Darrerament no són poques les veus que, des del feminisme, han qüestionat la maternitat i, sobretot, la seva representació idealitzada i mistificada, tot mostrant casos de mares penedides, mares que no ho volen ser o mares que estan, com estem totes, fartes de no poder parlar de la frustració, la incomoditat i l’angoixa que comporta aquesta etapa vital. Les esmenes al sistema són del tot pertinents i necessàries però comporten un cert risc d’acabar situant el problema en els fills i no, precisament, en les societats que s’organitzen d'esquena als nens i les seves necessitats. Una infància de jornades maratonianes i agendes de ministre és una de les bogeries que hem normalitzat per aquestes latituds. I aquí la pregunta rellevant és la que planteja el capitalisme mateix: què és més important, què va abans, la vida o la producció? 

Tenint en compte que sense vida no hi ha res, la resposta hauria de ser clara. La cura i l’educació dels fills no haurien d’estar supeditades a l’engranatge del sistema econòmic. No volem parir nous éssers humans per llançar-los a la trituradora de la precarietat i l’explotació laboral. Els baixos índexs de natalitat haurien de ser llegits com una llarga i silenciosa vaga de les dones per no alimentar més la maquinària. Els pares que prioritzem el benestar dels infants i tots els implicats en la seva formació som, en aquest cas, una veritable resistència anticapitalista. 

Tot això és el que vaig rumiant aquests dies quan, sota un sol de justícia, espero que la meva filla surti de l’escola. Apareix amarada de suor i mig marejada i no acaba d’entendre uns canvis en el calendari escolar que semblen ignorar que Barcelona no és Hèlsinki. Quin és l’objectiu pedagògic de tenir els alumnes tancats a les tardes amb monitors de lleure mentre els seus tutors ho aprofiten per organitzar el curs com poden? Que els estudiants són conillets d’índies ja fa temps que ho sabem, però mai com ara no s’havia fet tan evident que la prioritat de l’ensenyament obligatori no és educar, formar i acompanyar en una etapa vital que es convertirà en l’arrel més important dels futurs ciutadans, sinó establir veritables aparcaments per a les criatures que fan nosa. No trigaran a inventar alguna mena d’aparell on els podrem tancar de manera segura. Igual que en aquells inquietants armariets de cuina que descrivia la Rodoreda a La mort i la primavera.

Najat El Hachmi és escriptora
stats