Que tinguis un bon dia

“Que tinguis un bon dia”. Ara t’ho diu el taxista, t’ho diu un conegut a la porta de l’escola, quan te’n vas al tràfec diari, t’ho diu algú que t’envia un whatsapp de feina, t’ho diu el cunyat al xat de la família, i tu també ho dius a tothom, o contestes “Tu també”.

Els de la meva generació, així com els de les anteriors, vam ser obligats, en aquella infantesa de pantalons curts i faldilla a l’hivern, a dir “Bon dia” quan entràvem en una botiga i “Passi-ho bé” quan ens n’anàvem. Si entràvem, en canvi, a una casa, havíem de dir “Déu vos guard” o “Delaguard”, amb una cantarella inconfusible. La urbanitat era més important que la higiene, que els petons i que portar les sabates sense cap forat. Ens costava molt, esclar, la urbanitat. Era com si no ens sortís la veu. “Què es diu?”, cridava amatent l’adult, perquè diguessis "Gràcies". I eren adults als quals no havies vist plorar de riure o de tristesa, ni divertir-se, ni ensenyar el cos. Uns altres adults que els que som nosaltres. De grans vam canviar el “Bon dia” per l’"Hola” i potser el “vostè” pel “tu”. Recordo que el meu avi sempre es burlava dels “barbuts” que, al carrer, per preguntar una adreça, en lloc de dir “Perdoni” deien “Perdona”. Llavors, esclar, es preguntaven les adreces perquè no hi havia Google Maps.

“Que tinguis un bon dia” no fa tant que es diu, que s’expressa com a desig. És menys formal que el “Bon dia”, i tens la sensació que és més de veritat. M’agrada la fórmula, que veig que s’està estenent en moltes llengües romàniques. Potser és un calc del “Have a nice day”. Potser sí. Però és tan agradable sentir-ho... Perquè no hi ha res més revolucionari i trencador que poder tenir un bon dia. En realitat, què més tenim, sinó això? Que tinguin, doncs, un bon dia.