Té tinta, Carles, aquest tinter?
La reacció enfurismada de Carles d’Anglaterra quan es troba que s’ha tacat els dits amb la tinta de la ploma ha donat la volta a la galàxia digital.
Ja veníem de veure’l ordenant al servei amb desdeny que li tragués de la taula una escrivania, i ara l’hem vist emprenyar-se fins a les paraules gruixudes (“Odio això, aquesta p… ploma!”) i retirar-se irat de l’escena com un personatge de Shakespeare objecte d’un afront intolerable. En l’era dels virals en bucle, les dues escenes l’han ben retratat com un tipus consentit, capaç d’oblidar tot el que li deuen haver ensenyat a casa per exercir un ofici més de gestos que de paraules.
Pel que es veu, al nou monarca li molesta anar tacat. I amb tot, tothom té la seva escena d’irritació incontenible provocada per un contratemps en la vida quotidiana que fa exclamar als altres que no n’hi ha per a tant. Quina és la vostra?
Aquí en van algunes: tacar-vos la camisa al cap de quinze segons d’haver-la agafat neta i planxada de l’armari. Obrir la nevera per beure-us la cervesa que heu estat esperant tota la tarda i que algú us hagi passat al davant. Els cops als turmells nus amb les potes del llit. Que algú us hagi agafat el carregador del mòbil i se l’hagi emportat.
I què dir de la relació digital amb l’administració? Quan els webs per demanar una ajuda estan fets perquè no puguis arribar mai al final i no la puguis demanar, la reacció de Carles III és la d’un home raonable comparada amb la vostra. Això per no parlar d’anar a posar una denúncia als Mossos o fer una gestió urgent al banc i que diguin que has de demanar cita, o el gloriós “para catalán, pulse dos”.
Parlant de llengües, a mi el que m’emprenya a l’estil Carles és veure catalanoparlants que comencen una conversa en castellà perquè creuen que el seu interlocutor no els entendrà.
