Tragèdies atmosfèriques (1932)
Peces Històriques
De la columna de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) publicada avui fa noranta anys en el setmanari 'Mirador '(21-VII-1932). Les comparacions entre anys amb juliols de pluges o juliols de secada ja eren motiu d’especulacions de tota mena que la ironia esmolada i enginyosa de Josep Maria de Sagarra convertia en peces intencionades del periodisme de l’amenitat.
L’agricultura està que treu foc pels queixals, i té tota la raó. El que passa al nostre país amb les pluges, és una cosa que, francament, no hi estem avesats. Nosaltres som una gent que ens queixem gairebé sempre per manca d’aigua, i aquest any les pluges sembla que es vengin del pagès que no està mai content i es dediquen a patejar-li les pessetes a milions, desgraciant-li i podrint-li les collites per un excés de generositat. El blat, abans d’ésser segat i al sac, es dedica a grillar en els camps, o a convertir-se en pasta italiana. Els farratges no poden arribar a les dents de les vaques, perquè a la terra mateix canvien la seva forma poètica per la d’un xarop disgustat i impotable. Amb les vinyes i amb els fruiters passen drames semblants. Jo que, encara que no tingui terres, no passo un dia sense pensar en l’agricultura, em faig càrrec de la legítima desolació de la gent del camp, i quan sento batre aquesta líquida impertinència del cel damunt l’asfalt rígid, des d’una terrassa arrecerada, em reconec una mica hereu de Virgili, si no per l’excel·lència per les aficions, i m’indigno si un company meu no comparteix el to elegíac davant el desastre de les collites. [...] La pluja, a més d’altres trastorns, és causa que les minyones que van a plaça i els gitanets que esquilen cues de gossos a les Rambles puguin explotar llur propensió a les coses màgiques i sobrenaturals. Aquestes persones, utilíssimes dintre el règim capitalista en què vivim, no volen acceptar mai les raons naturals de les coses. A mi, si em fessin explicar per què plou, potser em posarien en un compromís, perquè no m’he dedicat mai a estudiar profundament la meteorologia, però suposo que al món hi ha experts que saben perfectament les causes lògiques i naturals de la pluja. Segons m’han explicat, hi ha un senyor que dona unes conferències carregant la culpa de totes les calamitats pluvials als radiooients i a la ràdio. Aquest senyor opina que si no hi hagués ràdio al món, i si ara per exemple jo no pogués escoltar la conferència d’un diputat radical sense moure’m de casa, i qui diu un diputat radical diu un concert de piano i corda, els grans de blat de la plana de Vic no es podririen damunt de la terra, i a Ripoll no es refredarien les senyores, i a Ribes no es veurien obligades a passar-se tota la tarda tancades en un cine per fer salut. Aquesta teoria segons la qual la ràdio ha desballestat l’atmosfera i arribarà a ensorrar l’agricultura, està fent uns adeptes infinits en el sector social anomenat poble. L’any passat, per exemple, vàrem tenir un estiu normal, i no es va podrir cap gra de blat, i de ràdio n’hi havia tanta com aquest estiu, o potser encara treballava més, perquè es radiaven tots els discursos polítics. Jo no soc ningú, però, per dir si té o no té raó el senyor de les conferències; ara el que puc dir és que les cuineres i els gitanets esquiladors de gossos accepten aquesta culpa de la ràdio pel que té de màgic i de misteriós l’argument. [...]
