Un nou eclipsi del mite d'Occident
1. Caiguda. “La nostra missió era protegir els Estats Units, no l’Afganistan, i ho hem aconseguit”. “Els Estats Units no poden seguir una guerra que els afganesos no estan disposats a lliurar”. Els dos arguments sobre els quals Biden ha pretès legitimar la seva fugida a correcuita s’han estavellat contra la dura prova de la realitat i han servit per confirmar el fracàs del model d’intervenció militar americà. Costa entendre que no s’aprenguin les lliçons del passat, que han portat massa cops a sortir del món asiàtic amb la cua entre cames. Vint anys trepitjant el terreny, descarregant sovint els míssils i les bales, ¿i ara descobreixen que el país no els seguia?
A Joe Biden li ha tocat el pitjor paper, el de la retirada, d’una intervenció de la qual ell no és el principal responsable. De fet, el final ja l’havia signat el seu antecessor, Trump. I fou el president Bush Jr. qui, amb una reacció carregada pel ressentiment, va respondre amb doble guerra al desafiament d’Al-Qaida d’anar a atemptar a la inviolada terra americana, sense que els presidents que el van succeir modifiquessin el rumb. L’error de Biden té a veure amb el canvi de clima que la seva victòria electoral havia portat a la societat americana. Va creure que la retirada podia ser viscuda com un gest pacificador i alliberador per als americans. I va caure en la precipitació. La mort de tretze soldats americans per un atac de l’Estat Islàmic a l’aeroport de Kabul deixa congelats els arguments de Biden. I li toca carregar amb el pes del fracàs: “La primera victòria islamista contra els Estats Units, la principal potència del món”, en paraules de Sami Naïr.
Sota l’ombra de la Xina i dels poders del petroli àrab, les relacions Occident-Orient són cada cop més complexes, en un món que viu un cert replegament nacional-patriòtic, en un planeta cada cop més travat per les xarxes del poder digital i econòmic. Si el segle XX ha estat el segle d’Amèrica, el segle XXI emergeix en busca de noves hegemonies, en ple desenvolupament de les versions autoritàries del capitalisme (d’estat –el comunisme xinès com a estadi superior del capitalisme– i de famílies, les monarquies islàmiques del Golf).
2. Transicions. El fracàs americà interroga Europa. Emmanuel Macron busca una vegada més fer de pont, malgrat que no està clar que tingui l'enginyeria suficient (ni ell ni la Unió Europea). Per un cantó, busca mantenir el contacte tant amb el nou poder afganès com amb altres forces de la regió –com ha explicitat en el seu desplaçament a l'Iraq– amb tres condicions: que es deixi sortir a qui ho vulgui, una línia roja amb el terrorisme i el respecte als drets humans i especialment els drets de les dones. Però, per l’altre, en vigílies electorals, dona peixet a l’electorat conservador anunciant mesures “contra els fluxos migratoris irregulars que posarien en perill els que els emprenguin i alimentaria els traficants de totes menes”. Qui fa la tria? El que no es pot permetre és que la tragèdia de les dones afganeses quedi oculta. Són elles les que ens han fet entendre la gravetat de la situació, perquè, parafrasejant Cees Nooteboom, és “a través de les dones que entenem què és el món”.
La dimensió mediàtica i política d’aquesta crisi contrasta amb l’absència de conseqüències en l’àmbit econòmic. Les borses no s’han immutat. Significatiu de l’escassa rellevància del desaprofitat territori afganès. Un expert em diu: "Això canviarà el dia que comenci la lluita pel liti, mineral de primera rellevància per a les tecnologies avançades".
En tot cas, la crisi afganesa confirma que el món està lluny de ser constituït com a humanitat. I que ens hem de prendre seriosament el que s’ha anat reclamant des del pensament postcolonial: cal acabar, com diria Achille Mbembe, amb la idea de transició cap a un model occidental per encarar la via d’un humanisme d’abast universal que no confongui Occident amb el món, encara que molts dels seus valors l’impregnin. No era del tot equivocada la portada de Charlie Hebdo que presentava Messi vestit amb burca arribant a París. ¿Qui havia de dir que un dia la gran mutació del futbol, joia de l’entreteniment occidental nascuda a la Gran Bretanya imperial, podria venir dels poders econòmics d’Orient? No badem.
