Transparència és explicar-te per convèncer

AIXÒ QUE TENIM no és encara transparència, en el sentit de tenir la informació clara de tots els mecanismes dels poders. Al contrari, de sobte anem coneixent casos de corrupció, o llistes com la de Falciani, i és com arribar a casa dels convidats una hora abans i trobar-te-la desendreçada i bruta, de cop. La primera transparència, atropellada, no és sexi sinó que ensenya moltes vergonyes, i tendeix a deprimir. A més, permet engegar ventiladors i confondre, comproves que hi ha brutícia però costa distingir de quants anys és i qui ha amagat tot allò a sota de la catifa. A més, hi ha actituds equivocades, pròpies del passat, com per exemple pensar que donar la cara et fa sospitós, i per tant és millor no fer-ho. Una democràcia madura ha de saber premiar els que donen explicacions, si són convincents, i castigar els que escampen rumors. És imprescindible contestar preguntes, aclarir-ho tot al màxim. No tàcticament, sinó per un mateix, i perquè toca. I sé que hi ha qui sempre se n’aprofita, i que allò tret de context serà utilitzat en contra de qui s’explica, i que hi ha qui no vol que s’aclareixin les coses sinó que es confonguin encara més. Però no hi ha alternativa ni marxa enrere. No només convèncer és la millor manera de vèncer, aviat serà l’única. Els que assessoren evitar temes i no respondre a les rodes de premsa s’equivoquen, cada cop serà més difícil no fer-ho. La societat de la transparència ha de ser la dels arguments, les explicacions, no és només la de publicar xifres. Els ciutadans hem d’aprendre a distingir un context d’un altre, recuperar la confiança i fugir del “tots són iguals”. I una primera diferència és entre els que s’expliquen i els que no ho fan.