Forjat per a la vida pública en un programa de teleporqueria (és recomanable la pel·lícula The apprentice, que pren el títol del xou televisiu que va presentar Trump durant anys i que explica com va començar a construir el seu personatge), Donald Trump entén que la política consisteix sobretot en això: en la seva presència pública, repetida cada dia a tots els canals, a totes les xarxes, a totes hores, sense pausa ni descans. Aquesta estratègia és la mateixa que li va procurar el seu primer mandat com a president, però en aquesta segona part ell i el seu equip l'han afinada al màxim, quan en aquest cas afinar significa dur un plantejament groller i agressiu fins al paroxisme. Hi ajuden decisivament, no cal dir-ho, els mitjans de tot Occident, que no poden evitar (és el president dels EUA, al cap i a la fi) reaccionar pavlovianament als estímuls gàstrics que cada dia s'expel·leixen des de la Casa Blanca a un ritme endimoniat.
D'aquesta manera, l'opinió pública mundial va començar l'any escandalitzada per la violació de la sobirania de Veneçuela i pel segrest de Maduro per part de les forces especials ianquis: que Maduro fos un dictadoret de baixa estofa (però vertaderament temible) no és justificació per a un cop d'estat que, a més, no ha dut cap canvi en la situació dels veneçolans: el règim bolivarià segueix al capdavant del país, la repressió també, i l'únic que ha canviat és l'espoli del petroli veneçolà per part de l'administració trumpista.
S'acaba el primer mes de l'any i ja fa dies que ningú hi pensa, en Maduro. Entremig, Trump ha amenaçat de fer-se Groenlàndia seva a les bones o per la força, ha tensat quasi fins a la ruptura les relacions atlàntiques i ha deixat en entredit (i en ridícul, gràcies també a un secretari general com Mark Rutte, manifestament servil amb ell) l'existència i la raó de ser de l'OTAN, ha insultat i amenaçat Somàlia, ha amenaçat l'Iran, ha coprotagonitzat amb la grotesca María Corina Machado (gran referent de la dreta espanyola, per cert) un vodevil a compte del premi Nobel de la pau, i ha causat l'espant, el fàstic i la preocupació del món sencer per l'actuació de l'ICE, amb les execucions al mig del carrer de Renee Good i Alex Pretti, i la instauració d'un estat de terror policial a la ciutat de Minneapolis que, òbviament, amenaça de fer-se extensiu arreu dels EUA i de ser imitat per altres països amb governs d'extrema dreta. Hem vist també el fugaç auge i caiguda del cap de l'ICE, Greg Bovino, un altre esperpent marca de la casa.
Cadascun dels fets enumerats al paràgraf anterior constitueix un escàndol capaç de marcar tota una presidència (com la de Nixon va quedar associada al Watergate, la de Clinton al cas Lewinsky i la de Bush fill a la invasió de l'Iraq): Trump té la indecent capacitat de condensar-los tots en un mes. Les protestes i les repercussions pels assassinats de Renee Good i Alex Pretti a mans dels agents de l'ICE l'han dut a rebaixar momentàniament el to, però és obvi que la pedregada, i els tambors de guerra, repicaran de nou d'un moment a l'altre.
