El neoliberalisme no era ni nou ni particularment liberal quan es va imposar fa cinquanta anys. El seu gran avantatge era la seva marcada desviació respecte del liberalisme clàssic: encara que rendia acatament als pensadors liberals, no compartia ni el seu mètode ni la seva idea del mercat. Avui ens trobem a punt d'una altra innovació ideològica igual de profunda.
A diferència d'Adam Smith o John Stuart Mill, els neoliberals no es van sentir obligats a demostrar (de manera teòrica o empírica) com es podia delegar al mercat, lliurat al seu propi arbitri, el traspàs dels guanys privats en prosperitat col·lectiva. Per a ells, la mà invisible era divina i infal·lible, i fins i tot quan el mercat fallava, qualsevol intent de corregir-lo mitjançant alguna acció col·lectiva estava condemnat a un fracàs encara pitjor. Era una postura que venia de perles a Wall Street.
Els anys setanta anhelaven una indiferència doctrinària com aquesta respecte de qualsevol evidència real sobre les conseqüències d'una desregulació total dels mercats financers. Quan els Estats Units es van convertir en un país deficitari i el president Richard Nixon va causar una commoció mundial amb la decisió de desvincular el dòlar de l'or el 1971, successius governs nord-americans van optar per reforçar l'hegemonia dels Estats Units augmentant (en comptes de reduir-los) els dèficits fiscal i comercial del país.
Previsiblement, als bancs de Wall Street se'ls va assignar la tasca crucial de reciclar (en la forma de bons del Tresor, accions i immobles) els dòlars que els exportadors estrangers acumulaven amb la demanda nord-americana dels seus productes impulsada pel dèficit. Però per fer-ho (per convertir-se en eix d'aquest audaç pla de reciclatge mundial d'excedents), els banquers havien d'estar lliures de restriccions reguladores, cosa que implicava reeducar els legisladors i l'opinió pública, acostumats des del 1929 a témer un sistema financer descontrolat. Aquest requisit el va complir a la perfecció l'ortodòxia fonamentalista del neoliberalisme que exalta el caràcter sagrat dels mercats desregulats.
Avui, una nova forma de capital en ascens (el capital núvol, és a dir, màquines algorítmiques connectades en xarxa que confereixen als seus amos un poder extraordinari per modificar la nostra conducta) necessita la seva pròpia ideologia per alliberar-se plenament. Aquest nou sistema, que he anomenat tecnofeudalisme (un mode de producció i distribució motoritzat pel capital núvol), reemplaça els mercats per feus al núvol (per exemple Amazon) i els guanys capitalistes per rendes al núvol.
Per fer realitat tot el poder del capital núvol, els seus propietaris (gent com Jeff Bezos, Peter Thiel, Mark Zuckerberg i Elon Musk) necessiten una nova ideologia. Igual que els financers de Wall Street van necessitar el neoliberalisme després del xoc de Nixon, aquesta nova ideologia ha de sostenir el creixent domini del capital núvol de tres maneres.
En primer lloc, cal legitimar la colonització de l'activitat humana. Començant per la flexibilització de normes en àrees com, per exemple, els vehicles sense conductor i els serveis mèdics i jurídics basats en intel·ligència artificial, la nova ideologia ha de justificar la substitució il·limitada d'éssers humans, fal·libles i recalcitrants, per màquines impulsades pel capital núvol, en tots els àmbits, inclòs el treball que ens dona plaer (com la criança dels fills). Com més pugui penetrar el capital núvol en tasques fins ara realitzades pels humans, més rendes del núvol fluiran cap a la classe tecnofeudal.
En segon lloc, la nova ideologia ha de legitimar la colonització de les institucions estatals, sobretot la privatització de dades públiques mitjançant la transferència al capital núvol de les megatecnològiques. Per exemple, ha de justificar l'ús que fa Musk del seu Departament d'Eficiència Governamental per connectar els seus sistemes de capital núvol a diversos organismes federals, o la vinculació permanent de les interfícies de Palantir (l'empresa de defensa de Thiel) i Google amb el Pentàgon, per tal que el seu capital núvol sigui indispensable per a la indústria militar.
En tercer lloc, cal legitimar la colonització de Wall Street. Zuckerberg va ser el primer tecnofeudalista que va intentar crear una moneda digital pròpia (libra), i Wall Street li ho va impedir. Però després la compra de Twitter (ara X) per Musk va desembocar en un intent més audaç de crear una "aplicació universal" capaç de desafiar el monopoli de Wall Street sobre els pagaments. Encoratjada per l'ordre executiva del president Donald Trump que ordena a la Reserva Federal crear una reserva estratègica de criptomonedes, les megatecnològiques (que busquen proveir finançament sense restriccions al núvol fora dels mercats financers tradicionals) necessiten més que mai justificar la fusió del seu capital núvol amb els serveis financers.
La nova ideologia ja és aquí. Jo l'anomeno tecnolordisme, i és una mutació del transhumanisme (un credo que promou difuminar les línies entre el que és orgànic i el que és sintètic fins que els humans assoleixin la llibertat real, o fins i tot la immortalitat). Així com el neoliberalisme va servir-se del liberalisme clàssic, desvirtuant-lo amb l'afegit d'una divinitat (el mercat infal·lible), el tecnolordisme es fa funcional en la triple colonització que pretén tirar endavant el capital núvol, mitjançant la substitució de l'homo economicus neoliberal per un amorf ésser humIÀ: un continu entre el que és humà i la IA.
El tecnolordisme també substitueix l'entitat divina del neoliberalisme. La nova divinitat és l'algoritme, que torna obsoletes les funcions de senyalització del mecanisme de mercat descentralitzat i dona lloc a un mecanisme totalment centralitzat per a l'emparellament de compradors amb venedors (a imatge d'amazon.com).
Les repercussions de la transformació social accelerada pel tecnolordisme són impressionants. Inclouen una inestabilitat macroeconòmica inèdita, l'abandonament de la democràcia fins i tot com a ideal (posició defensada per Thiel, un dels primers profetes del tecnolordisme) i la fi de les universitats (reemplaçades per dispositius personalitzats basats en IA).
En aquest context, Trump és un regal del cel per als tecnofeudalistes. La seva agenda (desregulació total de serveis impulsats per IA, enfortiment de les criptomonedes i desgravació de rendes al núvol) multiplica el poder rendista del capital núvol. Per a la nova classe dominant, qualsevol suma que perdin immediatament amb els deliris aranzelaris de Trump ha de semblar una inversió magnífica a llarg termini.
Copyright Project Syndicate
