El que Trump ha de fer al Pròxim Orient

Dilluns, sentir el president Donald Trump dient als israelians i als àrabs que havien arribat a “l’inici històric d’un nou Pròxim Orient” va ser com veure Trump venent als seus banquers un pla per construir l’hotel més gran, més bonic i més impressionant del món en un abocador de residus tòxics. D’una banda, et dius que aquest home deu estar boig. Que no coneix la història d’aquest lloc? No s’hi pot construir cap hotel, allà! I de l’altra, una veu et xiuxiueja des d’un racó del cervell: i si ho aconsegueix?

La capacitat de Trump per combinar abús, afalacs i exageracions és un espectacle digne de ser contemplat, i dilluns es va desplegar plenament en els seus discursos al Parlament israelià i després davant de més de vint líders mundials en una reunió a Sharm al-Sheikh, Egipte. A Trump li diré el següent: cap diplomàtic tradicional ni cap professor de política exterior li hauria aconsellat que assumís el risc de declarar que hem agafat el camí cap a la pau al Pròxim Orient i que ell, Donald Trump, presidirà el “Consell de la Pau” que ens permetrà assolir-la. Però Trump va anar a l’escola de negocis, no pas a l’escola del servei exterior, i creu clarament que pot persuadir, pressionar i aconseguir que, a base de bravates, aquest conflicte arribi a un final feliç.

Com que aquesta mateixa estratègia ha portat Trump a múltiples fallides en el sector immobiliari i a dos mandats com a president en política, no hi apostaré en contra ni a favor. Només li donaré aquest consell gratuït: senyor president, per aconseguir consolidar aquest acord cal que es mogui ràpid i trenqui dinàmiques. De moment no ho veig. M’adono que és aviat, però ara mateix ni tan sols veig cap petit pas cap a la fase següent. No veig cap resolució de l’ONU sobre la taula que creï la força de manteniment de la pau àrab-internacional per supervisar el desarmament i la seguretat de Hamàs a la Franja de Gaza fins que es pugui crear una força de seguretat palestina adequada. No veig diners sobre la taula per arribar als milers de milions que caldran per a la reconstrucció, i no tinc ni idea de qui se suposa que ha de nomenar i gestionar el gabinet de tecnòcrates palestins que se suposa que han de dirigir Gaza en lloc de Hamàs, que ja està utilitzant el seu ministeri de l’Interior i les forces policials per restablir el control a Gaza.

Com a periodista, si volgués saber què passarà ara i com, no sabria gens a qui trucar. És la recepta perquè s’estenguin els problemes. Perquè, senyor president, el que l’ha portat a aquest gran alliberament d’ostatges, intercanvi de presoners i alto el foc no el portarà a una pau més àmplia al Pròxim Orient, tret que defineixi unes regles clares tant amb el primer ministre Benjamin Netanyahu d’Israel com amb els supervisors de Hamàs: Turquia, Egipte i Qatar. No pot descansar ni un segon. Com a persona que vol que se’n surti, li he de recordar que per molt dura que fos la primera etapa, encara no ha vist res.

A Netanyahu li ha de dir: “T’he hagut de retorçar el braç per portar-te fins aquí. Gràcies per venir. Fins i tot he intentat aconseguir-te un indult per als teus casos de corrupció. Però necessito saber una cosa, ara: ¿estàs a favor o en contra meu per passar a la fase següent? ¿Et situaràs al centre de la política israeliana i crearàs una coalició que pugui treballar amb una Autoritat Palestina reformada per substituir Hamàs i governar tant Gaza com Cisjordània? ¿O continuaràs fent el joc que has practicat amb els presidents americans des del 1996 i intentaràs mantenir tàcitament Hamàs viu a Gaza i debilitar l’Autoritat Palestina a Cisjordània per dir-me que Israel no té cap soci per a la pau?”.

I a Qatar, Turquia i Egipte, i a qualsevol país àrab que estigui disposat a enviar tropes a Gaza, Trump li ha de dir una cosa semblant: “¿Obligaràs Hamàs a desarmar-se i aplanar el camí per al retorn del lideratge de l’Autoritat Palestina a Gaza o faràs peuets amb Hamàs mentre intenta reafirmar-hi el control?”

Tot i que Hamàs ha indicat que està disposat a entregar el govern civil a Gaza a una entitat palestina diferent, no ha confirmat mai públicament que es desarmarà, tot i que sembla que ho ha dit en privat. “Han assegurat que es desarmarien, i si no es desarmen els desarmarem nosaltres”, va dir Trump dilluns, i va afegir que creia que passaria en un “temps raonable”. En cas que Hamàs no es desarmés, Netanyahu tindria una excusa per reiniciar la guerra i evitar totes les mines terrestres polítiques que li presenten les fases següents.

No hi ha cap possibilitat –cap en absolut– que Trump faci avançar aquest alto el foc cap a una pau més àmplia sense que Hamàs sigui substituït, tan aviat com sigui possible, per una Autoritat Palestina reformada, i sense que Netanyahu estableixi una coalició governant més centrista o que els votants israelians substitueixin Netanyahu.

Tard o d’hora, i crec que serà d’hora, Trump s’adonarà que si vol que la pau a Gaza prosperi i s’estengui, necessita que una Autoritat Palestina reformada s’instal·li a Gaza com més aviat millor.

L’Autoritat Palestina controlava la Franja abans de ser expulsada per Hamàs el juny del 2007, i ho feia en un marc legal, econòmic i comercial negociat minuciosament durant dos anys per israelians i palestins en els Acords d’Oslo. Només cal desenterrar aquest marc. Intentar reinventar ara la governança a Gaza des de zero és un error; trigaria mesos, com a mínim, a organitzar-se, i Hamàs aprofitaria el buit.

L’única raó per la qual l’Autoritat Palestina es mantenia fora de joc era satisfer el desig polític de Netanyahu de no tenir mai un lideratge palestí unificat a Cisjordània i Gaza. Les necessitats polítiques de Netanyahu, però, no coincideixen amb els interessos dels EUA per arribar a una pau permanent, i no hi han coincidit mai. Trump necessitava satisfer les necessitats polítiques de Netanyahu per arribar a aquest punt, però ara necessita superar-les per posar en marxa l’etapa següent.

L’única solució a llarg termini, al meu entendre, és un estat palestí a Gaza i Cisjordània, i que les fronteres d’aquest estat es negociïn amb Israel. Aquest estat, però, ha de ser dirigit per una Autoritat Palestina reformada, amb el suport continu d’una força de manteniment de la pau àrab-internacional que garanteixi que aquest estat palestí no amenaci mai Israel, i el suport d’un “Consell de la Pau” internacional per garantir-ne l’èxit econòmic.

L’única manera d’arribar aquí és que Hamàs es desarmi ràpidament, l’Autoritat Palestina es reformi i s’integri ràpidament a Gaza i Netanyahu trobi nous socis governants israelians al centre o bé faci un pas al costat.

Cap d’aquests tres actors, en la seva versió actual, són bons socis per a la pau a llarg termini. Esperem que es transformin o desapareguin ràpidament.

Copyright The New York Times