Sempre que intentem entendre situacions complexes, mirem de cercar una raó que justifiqui com actua algú, o per què quelcom succeeix de certa manera. En els darrers temps, inclús les persones que són expertes en política, particularment en política internacional, estan completament despistades sobre les raons del personatge: qualsevol pronòstic raonable basat en les regles que fins ara coneixíem s’ha trencat. Hi ha qui, fins i tot amb un esforç immens, ha posat en fila tots els fets, a manera d’Excel, i ha intentat trobar un fil conductor. En el cas de Trump, a hores d'ara cal assumir que tots els que ho han intentat han fracassat.
Res no té sentit. No treu cap a res segrestar o matar un cap d’Estat si després el país continuarà regit per tots aquells que formaven el seu nucli de poder. No sembla gaire lògic atacar tots els aliats amb aranzels si tot seguit perdràs els aliats, perjudicaràs la teva pròpia economia i rebràs també aranzels dels altres països. No té sentit bombardejar l’Iran si no seràs capaç de canviar el règim del país i, a més, provocaràs un reguitzell de danys incalculable en els països de l’entorn, que a més tenen molts diners, recursos molt valuosos i sovint es comporten com aliats. No té justificació ajudar Israel atacar l’Iran si, teòricament, vas destruir del tot la capacitat de desenvolupament d’armes nuclears persa fa quatre dies. O bé, si el que vols és guanyar molts diners especulant amb les batzegades de les borses amb aquests conflictes —que, com que els provoques tu mateix, saps quan tindran lloc—, hi ha maneres bastant més sibil·lines d’aconseguir el mateix efecte amb l’enorme quantitat d’informació privilegiada que té qualsevol govern, particularment el dels EUA. Fins i tot si la intenció és oferir titulars sense descans perquè no es parli als mitjans dels arxius d’Epstein, cal dissenyar una estratègia de comunicació molt eficient que tingui aquest efecte, cosa que no ha succeït en tot un any.
Jo no en sé, de política, i molt menys de política internacional, més enllà del que pot saber qualsevol altre ciutadà mínimament informat que coneix la història del món i els trets més importants de les relacions socioeconòmiques. Però és evident que Trump i el Partit Republicà obtenen uns resultats nefastos a les enquestes d’intenció de vot i, a més, que els EUA han perdut l’enorme majoria dels seus antics aliats incondicionals. Si algú ha sortit beneficiat de tot aquest capgirament del món han estat els enemics tradicionals dels EUA i les grans potències que aspiren a substituir-lo un dia: la Xina, o fins i tot Rússia, malgrat les seves enormes dificultats econòmiques i militars causades per les sancions internacionals i després de les erràtiques decisions de la Casa Blanca sobre Ucraïna.
En un procés judicial sempre cal intentar descobrir la veritat, i sovint succeeix que els esquemes racionals no encaixen en les decisions dels protagonistes del procés. Per exemple, s’ha produït un delicte i, després d’un esforç enorme d’investigació de vegades similar a la localització del relat d’una novel·la, s’acaba descobrint que algú va fer quelcom sense cap mòbil o raó. Simplement, li venia de gust, sense més ni més, i no perquè patís cap malaltia mental, sinó perquè en aquell moment va considerar que era el que havia de fer, o el que podia fer, sense valorar-ne les conseqüències. Molts robatoris, homicidis, agressions sexuals o, fins i tot, actes de corrupció, han estat comesos amb una deliberació prèvia realment inexistent. El reu ho va fer perquè ho va fer. Així de sòrdida és, de vegades, la realitat.
Considerant, però, la història de la humanitat, cal adonar-se que el món de les nostres democràcies representatives s’ha desacostumat als tirans, que precisament les democràcies ajuden a foragitar. Un tirà és algú que fa alguna cosa perquè li rota, si em permeten l’expressió, sense més ni més. En el moment de decidir-ho, simplement ho diu, ho tira endavant i, després, ho defensa a mort per supèrbia. No hi ha res més. Es poden donar explicacions des del trastorn narcisista de la personalitat i des de l’anomenat biaix de confirmació, però els estalvio els aclariments sobre aquests conceptes que podran localitzar a la web si tenen curiositat. Senzillament, hi ha persones que es comporten com a nens de molt curta edat: amb una combinació de voluntat instantània i manca de reflexió. Simplement. Entendre això és comprendre un nen, gest essencial per educar-lo.
Costa més d’assumir que un adult pugui ser així. Cal no oblidar que això és un tirà. I que els tirans existeixen. I també els que els adulen i adoren.
