El tuit dels ocells
La mort de l'entrenador Luis Aragonés ens ha permès tornar a veure el ritual als camps de futbol. Cada cop que hi ha una mort relacionada amb l'esport, abans de començar un partit es fa "un minut de silenci ". Se'n diu així, tot i que ni és minut ni s'hi fa silenci. Quan jo era petita el minut de silenci dels estadis era un minut. Però és que aleshores no venia d'aquí. Vèiem alguns partits de futbol per la tele, però la majoria els escoltàvem a la ràdio. Vam créixer amb aquesta anomalia estranya. Ens agradava un esport que gairebé sempre ens imaginàvem a través de les veus del Carrusel deportivo. El Puyal va venir molt més tard (i recordo els anuncis que remarcaven una meravella que avui pot semblar una obvietat: que podríem sentir "futbol en català"). Però ara tot va ràpid, pots veure els partits si pagues i un minut de silenci a la tele és inimaginable.
El que es fa, doncs, és no fer un minut de silenci, però dir que és un minut de silenci. Els jugadors no es mouen i no parlen, però, per evitar l'horror al buit, sona El cant dels ocells. Hem convingut que El cant dels ocells és una cançó prou melangiosa perquè s'hi adigui, tot i que en realitat la lletra sigui una nadala. Així, doncs, el silenci no és tal silenci. N'hauríem de dir "un minut de recolliment ". Esclar que el minut tampoc no és un minut. Només hi ha temps perquè sonin els primers compassos de la melodia. "En veure despuntar el major lluminar en la nit més ditxosa". I ja està. Musicalment és absurd, perquè la frase acaba a dalt i ha de culminar.
Vaticino que d'aquí uns anys, la dispersió i trepidància pròpies dels temps ens faran convenir que aquests vint segons també són massa temps, i, per tant, acabarem decidint que només ha de sonar la primera nota de la melodia. Això si no és que "el minut de silenci" acaba sent patrocinat per alguna marca de cervesa.
