Com més va, més ens allunyem de les experiències “reals”. O per dir-ho sense cometes: no mediatitzades, despullades d’artifici. Per això l’astroturisme o el turisme del silenci són tendència. La foscor i el silenci —hàbitats en perill d’extinció— han esdevingut quasi inaccessibles i, de retruc, objectes de consum molt preuats. Aquest tipus de turisme se suma a la resta d’oferta turística que promet una reconciliació momentània amb els espais naturals. Ecoescapades, agroturisme, turisme rural. Sota l’empara d’aquestes etiquetes i d’altres de similars, la gent espera trobar-hi les experiències d’una vida pretèrita: l’harmonia d’un ecosistema menys malmès, un cel estrellat, quietud i tranquil·litat. Els aspectes més primordials de l’existència, convertits en un bé escàs, són ara carn d’eslògan, un reclam turístic més.
La mercantilització transversal i –de moment– ineludible de tots els aspectes de la vida ens condemna a la incongruència. Per més que vulguem fugir de la còpia, del que és estrafet i fals, no hi ha escapatòria. Fins i tot els indrets més remots aspiren a ser postal i, en aquest intent, perden el que els quedava d’autèntic. Els llocs on busquem recer del —sovint aclaparador— simulacre de la vida ciutadana s’han convertit en “pessebres estèrils” que tenen dues cares, diu Pilar Codony a Dominaràs la terra (Fragmenta, 2023): un abocador de purins, per una banda, i un paisatge bonic, per una altra. L’escriptora banyolina assenyala que, en paral·lel a l’eixamplament del coneixement científic i tecnològic, s’està produint un procés d’analfabetització natural. Quan passegem per la natura “no sabem ni què veiem, ni per a què serveix, ni què ens indica: no sabem llegir la natura”. Aquesta manca de comprensió lectora natural és tan preocupant com la manca de comprensió lectora textual dels alumnes catalans. És més, ves que no estiguin estretament lligades.
A l’escola i als instituts ens ocupem de donar les eines als infants i adolescents perquè s’incorporin a la sociosfera —les estructures sociopolítiques, socioeconòmiques i socioculturals creades per l’ésser humà—, però el que ens permet sobreviure, en primera i en última instància, és la biosfera. No és un anacronisme continuar educant les noves generacions des de la ficció que el nostre sistema social no depèn absolutament del sistema ecològic? Sortir més sovint de les aules, repensar els espais dels centres o fomentar la biodiversitat en els recintes educatius haurien de ser prioritats en aquests propers anys. Totes les escoles de Catalunya han de ser escoles verdes (i no hauria de ser una etiqueta buida de contingut). A més, caldria implicar els alumnes en aquesta transició verda dels programes i els centres educatius. Davant la innegable crisi climàtica i ecològica, podem defensar alguna altra cosa?
Abans que res, som habitants d’aquest planeta. Si la demanda per les destinacions turístiques que ofereixen un cel estrellat o una estada silenciosa i tranquil·la s’ha disparat, és perquè necessitem aquestes “experiències”, que cada cop ens queden més lluny. Les experiències naturals no haurien de ser ni un bé de consum —que només puguin gaudir els que tenen segones residències o es poden permetre el luxe de viatjar al desert d’Atacama per veure un cel estrellat— ni una assignatura que quedi fora de l’aula. Per aconseguir-ho, hem de reduir el nostre impacte ecològic del dia a dia (Vanesa Freixa en diu “ruralitzar la vida”), enfortir i eixamplar el programa escoles verdes i treballar la comprensió lectora natural dels estudiants. Allò tan repetit que un faig no és només “un arbre”. Ni un oriol, només “un ocell”.
