El lloc s’anuncia a internet com a “masia de turisme rural”, però això del turisme rural ho és tot i no és res. Era una granja de porcs, però granja de les de totxo, ni tan sols està arrebossada. Hi han posat tot de sofàs, comprats a Wallapop, i quatre taules i una piscina, d’aquestes que es compren prefabricades. Es lloga per a grups, i anar-hi un cap de setmana et pot sortir a 30 euros per persona.
Qui hi va vol sobretot fer una festa. Posar música forta, cantar cançons al karaoke, drogar-se una mica i menjar snacks. Els veïns del poble, divendres, quan els veuen, ja s’ho ensumen. “Hi haurà festival”, diu la dona gran, que té l’home malalt. Però tant se val, perquè la noia jove, estudiant de selectivitat, també ho diu. I la lectora de llibres diu el mateix.
Ells, els que han llogat la casa, no en tenen la culpa, o no la tenen del tot. Quan la iaia, veïna de la cort de porcs i els sofàs, els diu que parin amb la música, se’n riuen i exclamen: “¡Calla, vieja!” A les cinc del matí la senyora del marit malalt truca els Mossos, una vegada i una altra, fins que venen, i quan venen, retuda, s’espera al balcó de la masia per veure com els fan callar d’una vegada. “Ah, qué guapos, los Mossos, nos han dicho que claro, que es normal que estemos fuera...” La dona ploraria. Ella, com la noia estudiant, com els veïns del costat, no es pot comparar a aquests joves amb banyador que riuen i es droguen tan alegres. Tenen les de perdre.
La dona envia un missatge a la propietària de la cort de porcs. De petites havien jugat juntes, però ara ella ja no viu aquí. Només cobra els diners de cada cap de setmana. Aquests marxaran, però en vindran uns altres amb les mateixes ganes de llençar escombraries i cantar amb els altaveus. “Ja ho entenc... –diu la propietària–. A l’estiu tots estem més sensibles perquè les finestres estan obertes, oi?” Ella somriu. La culpa deu ser seva. La setmana passada la propietària va dir que no els havien funcionat els detectors de so. Divendres en vindran uns altres.
