Plantar cara a Twitter amb debats en carn i ossos
La recent compravenda de Twitter fa bullir la closca de la gent. Molts dels usuaris d’aquesta xarxa social prediquen que, després de les asseveracions del seu nou propietari, el conegut Elon Musk, abandonaran el seu compte per sempre. Mai més s’hi connectaran. Argumenten que no volen pagar per adquirir avantatges exclusius –com, per exemple, la possibilitat de retocar a posteriori els missatges que ja han estat exposats públicament– o perquè no defensen la ideologia que a crits sembla que s’hi imposa. No suporten que aquells que, com Donald Trump, mostren pensaments denigrants puguin teclejar mentides. Encara detesten més que el restabliment de missatges ferotges i nocius es faci en nom de la llibertat, com si una societat hagués de fonamentar-se en la capacitat de tothom per expressar el que vulgui sense cap mena de límit ni escolta atenta de les necessitats de l’altre.
En una comunitat virtual on cada vegada s’han afegit més persones amb poder i en un planeta on el vot polític s’ha desposseït de reflexió, crida l'atenció la perillositat d’una única paraula prometedora i ensucrada que pugui destruir les diferents lluites polítiques que tant ens han costat d’engrossir i fer aflorar el populisme i els discursos de la dreta que prou s’encarreguen d’ocultar el seu egoisme. De totes maneres, aquesta crítica a la plataforma pressuposa que Twitter és una estructura innòcua, és a dir, un espai que, per si sol, no genera problemes, perquè ha estat creat com una extensió lliure preparada per al debat, una mera superfície plana que permet que els seus usuaris posin temes sobre la taula i els discuteixin. En altres paraules, aquesta crítica que centra la problemàtica de Twitter en el contingut dels missatges que s’hi exhibeixen, culpabilitza els seus usuaris del mal ús que fan del regal preuat que l’empresa els ofereix. Per descomptat, la tesi que hi ha al darrere d’aquest raonament és el fet que allò creat per l’home –qualsevol instrument– no és bo o dolent en si mateix, sinó que depèn de l’aplicació que en faci aquell que l’utilitza. Malauradament això no és així. Tot i que la creativitat humana és formidable i sempre troba engrunes d’esperança allà on les planures es mostren estèrils, no hem d’oblidar que Twitter ha estat esculpit per la mà d’uns homes que sabien molt bé cap on es volien dirigir i que tenien una idea preconcebuda de quins paràmetres havien d’establir-se en una àgora per tal que la polèmica sigui digna de ser elogiada. Els perfils dels usuaris que titil·len per la seva brillantor ho fan dins la política del joc i, per tant, només poden llançar tirades il·limitades presos per unes normes molt concretes. Poden empescar-se filigranes per enderrocar el rei en un tauler d’escacs, però mai escapar-se de les seves caselles.
La simple pregunta "Què passa?", que trobem abans d’escriure una piulada, ja guia la resposta. La plataforma ens demana que descrivim breument un succés, que és quelcom desvinculat del temps, un judici –en aquest cas– atzarós que ha estat agafat i cristal·litzat com si fos una imatge. A partir d’aquí, els usuaris poden comentar-lo, criticar-lo, però sempre sotmesos a una frontera establerta de caràcters que rebutja llargues argumentacions. No cal dir que el pensament necessita disposar de temps per prosperar i que la conversió d’una reflexió en una mera imatge dificulta o aboleix aquest procés. Tanmateix, algú podria argumentar que hi ha aforismes que han fet ballar el cap a grans pensadors i que han engendrat reflexions fructíferes que s’han estès al llarg de la història. Aquest contraatac dialèctic, emperò, no té en compte que l’aplicació és una cornucòpia abundosa que, tan bon punt ens ofereix una especulació, ens nodreix amb d’altres que la segueixen. No té aturador. La ingesta constant de significats metamorfosats a mercaderia no deixa espai a la cavil·lació, que requereix soledat i silenci per engendrar nous postulats. Cada vegada que una piulada ens remou les neurones, aviat n’apareix un altre que ens desvia el raonament. El filòsof Byung-Chul Han fa bé de recordar-nos a La societat del cansament (Herder editorial) que Nietzsche considera que una vida contemplativa, fonamental per a tot aquell que vulgui exercitar el seu pensament, no ha de situar-se en una passivitat extrema que ho accepti tot, sinó que ha de practicar la fortalesa per tal d’oposar resistència a tots aquells impulsos constants que li arriben amb l’exigència d’una reacció instantània. En efecte, la llibertat de pensament és la capacitat de poder negar-se a ingerir qualsevol deixalla que algú ens posi al davant i això només ho podem aconseguir si abans hem fet l’esforç de raonar, d’escollir i argumentar les pròpies intuïcions que la vida ens ha permès degustar.
Falten espais de debat en carn i ossos, on les úniques limitacions existents siguin les nostres potencialitats com a éssers humans i on la paraula s’allargui fins a les tantes de la matinada. Hem de poder mirar-nos als ulls, escoltar la cadència de la veu i els motius des d’on els altres parlen. No cal que posem més límits a les nostres mancances.
