Vivim, des de fa unes dècades, en societats caracteritzades per una forta mobilitat de les persones i de la informació, per unes eines tecnològiques noves i potents, per canvis molt ràpids i per una nova relació entre nosaltres i l'entorn. Tot això crea noves oportunitats de progrés i alhora genera nous perills i dificultats. No és d’estranyar, per tant, que hagi augmentat molt la voluntat de mesurar i publicar índexs numèrics que retraten el costat bo i el dolent de l’evolució de moltes coses. A continuació em refereixo a una petita selecció d’aquests índexs que resulta especialment reveladora.
1. El creixement del benestar. És un dels índexs més importants i que més s'intenta que creixi, però sovint es cometen errors molt importants a l’hora de mesurar-lo, ja que es confon amb l’índex del creixement econòmic. Cal entendre dues coses. La primera és de tipus personal: el benestar depèn de moltes més coses que els ingressos personals o la riquesa d'un país, i cal considerar-lo juntament amb la millora de la salut, la formació, la cultura, la convivència... La segona és que ha d'estar ben repartit, i per tant ha de tenir en compte la disminució de les desigualtats, tant entre les persones dins d’un país com entre pobles arreu del món. És important que el PIB creixi, però és molt preocupant que també creixi l’índex de Gini, que mesura la desigualtat. El creixement actual és un creixement fals, ja que una petita quantitat de persones acaparen cada vegada més riquesa. El creixement del PIB, combinat amb un augment de la pobresa o de l’atur, no és de cap manera un creixement del benestar, i no es pot considerar progrés social.
2. El creixement de la inseguretat. Mesurar la inseguretat és molt difícil perquè té un aspecte públic i social i un altre de personal. És evident que el primer influeix molt en el segon, però el caràcter i sobretot l’experiència de cada persona al llarg de la vida també té molt a veure amb si se sent més tranquil o més insegur. De tota manera, és ben clar que en les societats europees actuals hi ha un creixement de la inseguretat que és real, i que es reflecteix en totes les enquestes. Ens ha de preocupar que la percepció d'inseguretat creixi a conseqüència de l’augment real de problemes al carrer, a casa i als dispositius que fem servir –a l’ordinador i al mòbil–, i també de la creixent difusió d'aquests problemes en mitjans de comunicació i xarxes socials. Les autoritats han de millorar la vigilància tant al carrer com a l’espai digital, i donar més i millor informació als ciutadans perquè es dotin d'una capacitat més gran d'autoprotecció. Si no, la sensació de campi qui pugui seguirà fent créixer la desconfiança, ja molt important, que molts ciutadans tenen en els governs.
3. El creixement de la compra d’armes. Encara que no existeixin índexs formals sobre la matèria, fa pocs dies el SIPRI (Institut Internacional d’Estudis per la Pau d’Estocolm) va publicar dades que indiquen un gran augment de la producció i la venda de tota mena d’armes. De l’estudi en destaco tres xifres: el total del comerç d’armes ha augmentat un 6% l’any 2024, arribant gairebé als 700.000 milions de dòlars, dels quals vora la meitat correspon a les vendes d’empreses nord-americanes.
Al mateix temps, molts governs es mostren partidaris de fer créixer la inversió en seguretat fins a almenys el 5% del seu PIB, un llindar que ha esdevingut obligatori per als membres de l'OTAN. En aquest àmbit, alguns dels països més grans d’Europa (Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit) estan creixent en proporcions anuals superiors a les que havien tingut les últimes dècades. Aquestes decisions no són només fruit d’imposicions, sinó també de la por que els pròxims anys hi pugui haver enfrontaments bèl·lics al voltant de les fronteres de la UE. Així, les amenaces de Putin i l'escalada armamentística de Rússia se sumen a l'actitud de Trump vers Europa, que bascula entre la desatenció i una animadversió cada vegada més oberta, juntament amb una protecció de les pràctiques abusives de les grans plataformes. I tot plegat obliga els països europeus a dotar-se de més recursos per a la guerra, la qual cosa pot restar recursos a polítiques educatives, sanitàries i d’ajut social la necessitat de les quals no es pot posar en discussió.
És coneguda i respectada la voluntat de pau, de col·laboració i de cooperació que els països membres de la UE han tingut entre ells i amb altres de menys desenvolupats al llarg dels darrers 80 anys. A aquesta vocació s'hi afegeix ara el context que he descrit. És evident que des d'Europa hem d'intensificar al màxim els esforços per evitar els enfrontaments. És de vital importància que s’entengui.
