Els Estats Units han decidit declarar una guerra política i retòrica contra la Unió Europea. És la primera vegada que una administració nord-americana diu obertament que vol la destrucció de la UE, i ho fa des d’un document oficial. L’Estratègia de Seguretat Nacional 2025, publicada la setmana passada, és un atac radical a un projecte polític que representa tot allò que Donald Trump detesta: cessió de sobirania, regulació i recerca obligada de consens.
La incomprensió transatlàntica ha estat sempre present. L’historiador Timothy Garton Ash explica en un dels seus llibres sobre les relacions transatlàntiques com George W. Bush va convidar tres pensadors europeus (tres britànics, per ser més precisos) abans del seu primer viatge a la UE com a president dels Estats Units i els va preguntar: “Volem que Europa se’n surti?” Quan els tres convidats li van dir que sí, Bush va respondre amb un somriure, fent veure que feia broma. L’equip de Madeleine Albright, secretària d’Estat amb Bill Clinton i txeca de naixement, es referia a tot el confús entramat institucional europeu com “l’euromerder”.
Ara, però, l’administració nord-americana va més enllà i assegura oficialment que Europa corre el risc de veure '"la seva civilització esborrada". La UE és una amenaça perquè per a Trump és molt més fàcil intimidar els amics que els enemics. L’estratègia europea de la Casa Blanca passa per entendre’s amb Vladímir Putin i reforçar els governs d’extrema dreta arreu de la Unió. Afirma que Washington hauria de "cultivar la resistència" dins dels estats membres de la UE i que els "partits patriòtics" d'extrema dreta representen l'esperança d'Europa. Estem davant d’una ruptura històrica. “Un tabú democràtic trencat”, deia en calent l’exministre d’Exteriors suec Carl Bildt. En canvi, la cap de la diplomàcia europea i antiga primera ministra estoniana, Kaja Kallas, rebaixava la indignació comunitària reiterant que els Estats Units continuen sent el “principal aliat” de la UE encara que “no sempre estem d'acord en diferents temes”.
Europa té una llarga història pròpia de divisions. No necessita Donald Trump per a això. Però les paraules de Kallas recorden, una vegada més, que hi ha una Europa que sent molt de prop l’alè de Putin i la necessitat existencial d’aguantar i minimitzar les humiliacions de Trump. És una UE que se sent vulnerable i està convençuda que Europa sola no és suficient. Però, en canvi, es desentén de les complicitats entre Washington i Moscou per atacar la Unió. Una paradoxa que comença a ser insostenible.
La credibilitat de la Unió Europea, fins i tot la seva supervivència com a construcció política supranacional, estan en joc. L’estratègia de Washington és desestabilitzar les democràcies europees, intensificar els esforços per buidar la UE des de dins i, alhora, pressionar perquè la UE obri els seus mercats als béns i serveis nord-americans i elimini les restriccions sobre els gegants tecnològics del Silicon Valley que operen en territori comunitari.
Per a la Casa Blanca, l’intervencionisme clàssic i les ingerències digitals van de bracet. Trump abraça la doctrina Monroe per deixar clar que els Estats Units no toleraran cap ingerència estrangera al continent americà. Torna el Washington clàssic de les esferes d’influència sobre Amèrica Llatina, mentre es permet interferir directament en el sistema democràtic europeu, en una clara aliança entre poder polític i poder tecnològic nord-americà. Per això el secretari d’Estat, Marco Rubio, considerava que la multa de 120 milions d’euros que la Comissió Europea va imposar divendres a la xarxa social d’Elon Musk, per falta de transparència en la publicitat i en la marca blanca que certifica alguns comptes, “no és només un atac contra X, sinó un atac contra totes les plataformes tecnològiques americanes i el poble americà per part de governs estrangers”. Per la seva banda, Musk reclamava, en una piulada, la dissolució de la Unió Europea. Són els mateixos gegants tecnològics que se serveixen de les deslleialtats internes entre socis europeus per eludir impostos des d’Irlanda o els Països Baixos.
“Quant abús de poder estan disposats a suportar els aliats dels EUA?”, es pregunten aquesta setmana al setmanari nord-americà Foreign Affairs els politòlegs Robert E. Kelly i Paul Poast. La resposta ha de sortir d’algunes capitals europees i no pot trigar. Si els Estats Units de Donald Trump han decidit autoproclamar-se adversaris d’aquesta Europa, els països membres de la UE estan obligats a decidir qui és el seu soci principal i quina és la seva Unió. Trump s’ofereix com a accelerador d’una força desintegradora que empeny des de dins.
